Opinió

Tribuna

‘Sit and talk’

El 1980, el govern autònom del Quebec anunciava la seva proposta d’arribar a un nou acord amb la resta del Canadà sobre la base del principi d’igualtat dels pobles i impulsava un referèndum en què demanava als ciutadans del Quebec que es pronunciessin sobre si concedien al govern el mandat de negociar el mencionat acord amb el govern federal. La consulta té lloc el 20 de maig amb una participació del 85,6%, sobre un cens d’electors inscrits de 4.367.584, i només un 40,4% de vots favorables a atènyer un nou acord amb el govern federal. En conseqüència, no es produeix cap canvi en les relacions entre el Canadà i el Quebec fora del reconeixement implícit del dret dels quebequesos a decidir el seu futur.

Quinze anys més tard, el 30 d’octubre de 1995, té lloc un segon referèndum. Aquest cop la pregunta tampoc és directa i resulta una mica embarbussada: “Esteu d’acord que el Quebec es converteixi en sobirà, després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política, en l’àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord signat el 12 de juny de 1995?” El resultat és més ajustat que el 1980. Una participació del 93,5%, sobre un cens d’electors inscrits de 4.872.965 i un 49,4% de vots afirmatius.

Després del segon referèndum, el govern federal consulta a la Cort Suprema del Canadà com caldria afrontar un possible tercer referèndum. El 1998 la Cort emet un dictamen en què, prenent com a referències equivalents els principis democràtics, constitucionals, federals i de l’estat de dret i el reconeixement de dues majories nacionals, la del Quebec i la del conjunt del Canadà, conclou que, segons la Constitució federal i el dret internacional, la província del Quebec no té dret a la secessió. Això no obstant, la Cort Suprema considera que si una majoria clara de ciutadans del Quebec opta a través d’un referèndum per la secessió, d’acord amb el principi democràtic, no amb el del dret a l’autodeterminació, la resta de províncies i el govern federal tindrien l’obligació de negociar les condicions de la secessió. En altres paraules, la Cort Suprema fixava l’obligació d’arribar a un acord previ entre el govern federal i la província secessionista de tal manera que fos possible una modificació constitucional que podria desembocar o no en la separació definitiva, però que, en tot cas, tampoc podria impedir-la si era volguda per una majoria suficient.

En suma, la Cort Suprema del Canadà reconeixia el dret a decidir “basant-se en el principi democràtic, entès com a dret a expressar l’opinió política sobre el futur polític col·lectiu d’una part del territori i a negociar políticament els termes d’una eventual reforma constitucional. Això és, que de la manifestació independentista clarament constatada se’n deriva l’obligació de la resta de membres de la federació de negociar els termes en què es pot produir tal secessió” (Joan Ridao. El dret a decidir. La consulta sobre el futur polític de Catalunya. 2014). En altres paraules, en cas de col·lisió entre la llei (la Constitució canadenca, com la majoria de constitucions, no diu res sobre la secessió) i els principis democràtics, prevalen sempre els segons. El contrari implica sempre la presència d’una pulsió autoritària.

Un any després, el 13 de desembre de 1999, el govern federal presenta a la Cambra dels Comuns la llei de claredat (https://laws-lois.justice.gc.ca/PDF/C-31.8.pdf), en què recorda que ni el dret internacional ni la Constitució del Canadà donen dret a procedir unilateralment a la secessió del Quebec del Canadà. Al mateix temps, però, reconeix que el govern d’una província té el dret a consultar en referèndum la població sobre qualsevol qüestió, inclosa la secessió, però que cal una majoria clara a favor d’aquesta per iniciar una negociació amb el govern federal i totes les províncies que li doni legalitat, ja que requereix un canvi constitucional basat en els principis del constitucionalisme, de la democràcia, de la preeminència del dret i de la protecció de les minories.

La Llei de Claredat va servir de model en el referèndum de secessió plantejat pel govern escocès i pactat l’octubre del 2012 amb el govern del Regne Unit. El referèndum d’Escòcia té lloc el setembre del 2014 i compleix amb les dues exigències bàsiques que emanaven de l’experiència quebequesa i de la llei de claredat: l’aplicació del principi democràtic per acord bilateral (el pacte del 2012) i una pregunta clara i concisa de resposta binària (“Està d’acord que Escòcia hauria de ser un país independent?”).

Els lectors deuen haver observat que en el títol d’aquest article no hi figura cap subjecte ni tampoc hi afegiré cap comentari, que cadascú extregui les seves pròpies conclusions sobre quin subjecte s’escauria i què s’entén per negociar en altres latituds.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia