Joan Margarit

Fa setmanes presentava a Madrid les seves Memòries. L’espai on tenia lloc l’acte era ple de gom a gom. Tornàvem a comprovar la capacitat de convocatòria a Madrid del poeta, ara cervantí, de qui la llibreria Blanquerna ha convertit en punt de lectura, per la frase: “La llibertat és una llibreria.”

A més del do de saber llegir poesia en veu alta, tant dels textos originals en català com de les seves versions al castellà, crec que la seva és una poesia entenedora, planera, sense afegitons innecessaris, allunyada tothora de fums messiànics, basada en un tema que Margarit coneix: la seva vida, que pot circular per etapes de misèria col.lectiva punyent i per geografies catalanes que van de Sanaüja a Sant Just Desvern. Amb presències que et sacsegen com el de la filla morta.

Professor de l’Escola Superior d’Arquitectura, hi ha treballat molts anys amb tres altres arquitectes que he tingut la sort de conèixer: Oriol Bohigas (de qui torno i torno a rellegir les memòries), Manuel Solà-Morales –companys que érem de classe tot un batxillerat— i Miquel Roa, una de les persones que més hi toquen quan parlen de l’urbanisme perifèric de l’entorn barceloní. Joan Margarit ha sabut per què la poesia pot ser també una Casa de Misericòrdia. No entra dins el grup de poetes que definia Pere Quart, de qui es parlarà, i força, aquests dies a Sabadell: “i els poetes, incontinents, verbosos, gosen inquietar les zones inefables amb triades paraules, al capdavall estúpides”. Si temps era temps, Maragall i Unamuno s’enviaven cartes no gens vulgars –i es traduïen l’un a l’altre del català al castellà, i a l’inrevés—tot em fa pensar que malgrat els de mala bava, queden escletxes per a l’encaixada.