L’espera

En temps de pressa permanent i d’exigència de gratificació immediata, l’espera, l’actitud d’esperar, es considera pròpia de gent amb poc caràcter, de pusil·lànimes, o simplement, de covards. I tanmateix és fàcil veure quantes calamitats en el curs de la història s’haurien evitat si els protagonistes haguessin tingut un puntet més de paciència. Shakespeare va exemplificar la qüestió en el seu heroi més cèlebre: el príncep Hamlet. L’hereu de la corona sap que han assassinat el seu pare i que el costum reclama revenja, però té una reacció sensacional: pensa abans d’actuar. I com que pensa, dubta. I la reflexió el paralitza. Lamentablement, es cansa de dubtar i, per tant, d’esperar, i comença la roda d’assassinats que no deixen ningú viu a l’escenari i el seu país en mans d’un rei estranger. Tragèdia total i absoluta. És temptador pensar que Hamlet no va saber dubtar prou. L’espera per aconseguir objectius a molts se’ls fa insuportable i, de tanta pressa, tot acaba com el rosari de l’aurora... Parlant de prínceps hereus tenim ara aquest xicot, en Carles d’Anglaterra, que fa 71 anys que espera per poder treballar en l’ofici (rei) pel qual s’ha preparat tota la vida. És un rècord absolut que la mare l’ajuda a batre tot i que, a la seva edat, la dona ja no aguanta el pes de la corona damunt del cap. En fi, sembla que el príncep Carles sap esperar. Cadascú fa els seus càlculs. A vegades, però, un s’equivoca de mig a mig. Penso en el cas del llegendari dibuixant del TBO, el gran Opisso. De ben jove, Opisso va treballar d’aprenent amb Gaudí a les obres de la Sagrada Família. Gaudí aviat el va promocionar a delineant. Els seus pares estaven encantats. El noi semblava predestinat a fer una gran carrera al costat del genial arquitecte, però de cop i volta va decidir fer-se artista i deixar aquella feina segura. Ho va argumentar als seus pares: “I quan s’acabi la Sagrada Família, què faré?” Garrafal error de càlcul. Si fos viu, l’Opisso encara tindria la feina que va deixar per no saber esperar.