Buidor

Il·lusions fugaces, utopies sense concreció, nul·litat d’estímuls. La buidor existencial et malprèn les forces, l’empenta i les ganes de menjar-te el món que t’havien caracteritzat durant lustres. I ho fa sense avisar, com un tumor. De sobte et vessa la llàgrima a la mateixa velocitat amb què el mestral decapita fulles d’arbre. Tot arriba junt, diuen els grans. Doncs quina putada, penses. Et saps fort, però ets conscient dels límits innegables d’aquesta presumpta fortalesa. Mires al teu voltant i exageres: tot et sembla postapocalíptic, decadent irreversible. De vegades, al vespre, mires els ulls d’un gat i t’hi reconeixes. La petita espurna que fa que no t’esfondris com un castell de cartes mal muntat. Hi ha dies en què el vent et colpeja la cara i preferiries quedar-te allà, palplantat enmig del no-res, i tornar-te estàtua de sal. O de guix. El tedi t’acompanya des que et lleves, amb penes i treballs, fins que demanes a Morfeu que se t’emporti unes hores sense fer-se pregar gaire. De nit, tornen els malsons que havies abandonat en un marge inconcret de muntanya a l’edat de set anys. Mig somnàmbul pel passadís, deambules cap a la cuina, prepares una cafetera i et cremes la mà. Notes que estàs viu, viu i amb una cremada lletja al tou de la mà. Respires. Has après a respirar. N’has hagut d’aprendre. Obres la finestra del menjador i plou a bots i barrals. Fa un fred de nassos. Esternudes i estossegues de manera sincopada. La vida deu ser això: una cremada, un esternut i un estossec a primera hora d’un matí d’hivern.