Com un encanteri

Al numero 16 del carrer de l’Àngel, al bell centre de Perpinyà i en un edifici no pas especialment diferent dels que l’envolten, hi ha el museu Rigaud, que per a mi ha sigut una autèntica i bella sorpresa. El tal Rigaud, que va néixer a Perpinyà el 1659, va ser un pintor especialitzat en el retrat, el més important de la cort de Lluís XIV, “le roi soleil”. La sorpresa són unes instal·lacions espaioses i lluminoses on s’hi admira una gran col·lecció de pintura i arts decoratives, molta obra gòtica i pintura i escultura moderna, com per exemple Maillol i Picasso.

Aquesta setmana hi vam anar i, a la sorpresa del propi museu, vam tenir-ne una altra: l’exposició que en aquests dies hi té la nostra amiga Michèle Vert-Nibet, una meravella dins la meravella circumdant. La Michèle va néixer, viu i treballa al Pertús, d’on fou alcaldessa durant quatre mandats, i des de sempre molt implicada amb la població, dibuixa i pinta des que era molt jove (encara ho és, oidà). Durant els seus mandats com a alcaldessa, obrí al públic el castell de Bellaguarda, on comissionà més de quaranta grans exposicions d’artistes catalans i francesos.

La seva pintura té un segell personalíssim (no caldria que signés els quadres perquè es coneixen al primer cop d’ull), i va fer la seva primera exposició a Ceret el 1973, organitzada pel pintor figuerenc Felip Vilà. Els crítics qualifiquen l’obra de Michèle Vert-Nibet de realisme poètic i Daniel Giralt Miracle, en una gravació que hi ha al mateix museu, diu d’ella que la seva pintura és el reflex de dos mons: el francès i el català, no pas perquè ella viu al Pertús, sinó perquè té com a referència el París de les avantguardes i la Barcelona de la modernitat. Però és evident que l’indret on ha nascut i viu influeix en el seu treball, tots som fills del nostre paisatge, tal com deia Lawrence Durrell.

Els quadres exposats al museu Rigaud es veuen des del carrer estant a través d’uns grans finestrals, i això invita a entrar-hi. Precisament durant la nostra visita vam coincidir amb dues senyores de Montgomery (Alabama), que hi eren atretes pel que havien vist des del carrer. Es tracta d’obres de gran format on s’hi reflecteixen paisatges idíl·lics, arbres, neu, cel i estrelles. És una pintura d’encanteri optimista, lluminosa i reposada. Li ho vaig dir i em contestà: “És ara precisament que toca ser més optimista que mai.”