Supremacistes

Quan va irrompre el concepte aplicat a l’independentisme com a insult, la majoria va quedar perplexa i indignada. La Montapollos la va repetir fins que el fracàs electoral l’ha conduït al silenci de boxes, però la invectiva de supremacista dedicada als catalans que no s’avenen amb el diktat espanyol va fer escola i fàstic mediàtic. Ara La Vanguardia ha tret un jutge (?) del Tribunal Constitucional pel que ha dit: “No me someto al supremacismo de quienes se sienten humillados si se les trata como iguales.” I el que caldria demanar-se –i el diari no ho fa pas– és: “Iguales a quién?” Resposta que desmunta la trampa grollera: “A nosotros.” És a dir, a qui no vulgui ser com nosaltres –l’únic model permès de ser espanyol– li direm supremacista. Això, en boca d’un tipus que cobra per filar prim el constitucionalisme democràtic (espanyol), seria greu si fos l’excepció, però és que –amb permís de Rojas– “del rey abajo, todos”, des de l’expresident González fins al professor Rico, acoloreixen l’independentisme de Ku Klux Klan.

Els insultats com a supremacistes no se senten superiors, només diferents: farien les coses d’una altra manera, renunciarien a tenir rei, etcètera. Precisament, i al revés, és supremacista qui vol imposar amb lleis i policia, i amb jutges i presons, l’estatus polític –i lingüístic, i territorial...–, una certa Espanya a aquells que reclamen un model republicà basat en allò tan vell de la igualtat, els drets, etcètera. I el parany “polític” argüit és vell: consisteix, el botxí, a presentar-se com a víctima. Un exemple aliè i francès ho pot il·luminar: a París, en nom de la igualtat entre “francesos”, els francesos van perseguir i castigar bretons, bascos, catalans –“Soyez propre, parlez français!”–, que en tot cas eren “francesos” d’una altra manera; però a la capital només n’acceptaven una, la seva: la que amb violència física i legal els feia a tots iguals... que ells.

L’independentisme és antisupremacista perquè integra els que tenen vuit cognoms indígenes i els que en tenen vuit d’espanyols: cal recordar els molts Jordi Sànchez, David Fernàndez, Natàlia Sànchez, David Aragonès...? El país avui té dotzenes d’ètnies, nacionalitats, religions i llengües, una diversitat que impediria proclamar cap superioritat ètnica, i per això l’única proposta és la catalanitat cívica, la que, temps era temps, reclamaven sindicats i associacions, escola i església, el PSUC i, ai las, els socialistes. Per fer front als supremacistes que, imposant la seva espanyolitat, pretenen destruir altres maneres que hi hauria de ser-ne.