Fonamentalisme d’estat

Les imatges de Julian Assange essent detingut per la policia de Londres, emmanillat, inflat de cara i cos, amb la mirada alienada, balbucejant mentre forceja contra els agents que el desallotgen de l’ambaixada equatoriana –on ha estat refugiat durant set anys–, és una estampa que resumeix l’accent precís de la nostra època, l’època d’unes democràcies occidentals en dimissió i d’uns mitjans de comunicació descompromesos de la funció informativa i compromesos amb el patrocini ideològic. Un cop més, el Leviatan, l’estat absolut i temible, no titubeja davant l’individu franctirador que, escolant-se pel forat gatiner del sistema (els cables informàtics són la infrahistòria de l’època contemporània), ha tingut l’atreviment de torpedinar la seva hegemonia. Dissenyada com a model de l’antimodel, buidada de tota èpica i marcada per la decrepitud, aquesta imatge de destrucció moral, psíquica i física d’Assange serà la millor publicitat per advertir a tothom que contra la força dels estats no s’hi juga, o si s’hi juga, és al preu de la pròpia vida. Assange té dificultats per recordar la seva data de naixement. Un informe subscrit per més de 60 metges alerta que Assange pot morir en breu si no rep atenció hospitalària. Anul·lar la memòria d’un rebel poderós i decretar una pena de mort gradual i invisibilitzada deu ser la sublimació més cínica del principi de raó d’estat, una fàtua que l’establishment assumeix i maquilla cada dia perquè no es faci evident el fonamentalisme més estès de la nostra època: la sacralització de l’Estat i de la Llei, entitats concebudes com a prèvies i superiors a les llibertats individuals. Sense anar més lluny, a l’Estat espanyol, i amb la complicitat de Podemos, s’acaba d’aprovar un decret digital que, en nom de la raó d’estat, permet intervenir (censurar) qualsevol xarxa informàtica.