“Què” tornaràs a fer?

Sabem que som al ball i hem de ballar. Nosaltres repetim que ho tornarem a fer. Ja ens entenem, poc o molt: nosaltres som tossuts i fiquem la banya amb decisió. Anem a la presó amb la banya ficada encara al totxo. Els que ens hem quedat al carrer (de moment) proclamem que tenim resistència i muscle pels segles dels segles; en fa tres, de segles, que ensenyem el muscle, i seiem i ens aixequem alternativament del banc dels acusats, mentre els Bancs no ajuden pas la causa. “El català és un poble admirable”, diuen els estrangers que ens han estudiat amb bon ànim i clar criteri. Tots ho creiem, fermament, i estem orgullosos de la nostra essència: “Déu nos do ser catalans/gent de bona anomenada” ( Carner). Josep Moragas fou un català admirable, el van condemnar i degollar: el seu cap perdé a trossets la carn –aliment de corbs i gavines–, fins a quedar en pur i pelat crani anys i panys, penjat dins una gàbia al Portal de Mar, mentre els successius Borbons reblaven més el clau de l’opressió tot xarrupant dolços italians. El general Moragas, exemplar lluitador, és un dels nostres màrtirs aprofitat pels romàntics ressagats, com Guimerà, que n’extreu la lliçó que avui ens voldrien encolomar: “Besa la mà que et pega/resa per ella als Sants.”

L’informe –no és cap llei, però sí recomanació– d’Amnistia Internacional, i de tantes comissions com es vulgui de les Nacions Unides, sobre la condemna exagerada imposada als Jordis, fa alçaprem en la previsible deriva a témer quan es produeixen sentències que, entre línies, deixen entreveure que si algú té la temptació de “tornar a fer” allò que ha donat lloc a la condemna, s’arrisca a ser condemnat en igual mesura. De fet, no es veuen bé els perfils de molts delictes que ens imputen. És més, es van produint sentències que amaguen una tremolor anticipada, quelcom com “deixem establerta aquesta qualificació fiscal amb la corresponent petició de pena, i això crearà un estat de frenada en possibles autors de futurs fets similars. Es més, crearem jurisprudència!”. Una victòria impagable, la jurisprudència, si és generadora d’atmosfera de temor anticipada.

A poc a poc es pretén crear una invisible, efectiva, teranyina de delictes de gravetat discutible, als quals se’ls aplica penes exagerades... Van fer la prova amb la sentència del procés. Si passa, passa: ja queda la ferida oberta, la jurisprudència gens prudent però efectiva esdevé soga de forca greixada o guillotina esmolada. Qui farà allò de “tornar a fer”?

Qui s’aixeca contra això? Centenars, milers de persones manifestant-se pacíficament, sense aconseguir altre que la freda indiferència: al davant hi ha un immens monòlit, Espanya, que no percep la més lleu tremolor quan dos milions de persones desfilen en pau. Fiqueu-vos-ho a la clepsa, catalanets: a nosaltres no ens veuen com a gent perifèrica i tossuda, rara, ens veuen com a mals espanyols. I per això un simple tall de carretera pot veure’s qualificat d’acte de terrorisme; el paisatge és ple de fiscals d’historial blau, a punt tothora d’enarborar terrorismes i violències. Recordem que en principi el fiscal del procés presentava al Tribunal Suprem la qualificació de rebel·lió, i es van refugiar després en la sedició, tan inexplicable com la primera. Tants de mesos –anys!– de presó preventiva, tantes sessions de titelles, per a què?

Algú important de la vida civil, amb pes econòmic o empresarial, a Catalunya i a Espanya, protesta contra tant d’abús? On són els intel·lectuals, els pensadors? Tenim potser amics? Són admirables els nostres manifestants, però caldrà que surtin molts més estius i hiverns, durant generacions. Fem-ho curt: hi ha una ratlla vermella durament traçada: mentre a les taules de negociacions plantegem independència, no en farem res del quaranta-nou per cent: ni un seixanta-cinc, ni un setanta no mouria la placa tectònica. I mentre els poders fàctics, descarats, marquin rígidament el camí al polític de torn, tornem a fer el que hem fet sempre, romandre dins l’autonomisme i topar un i altre cop contra la ratlla roja. Potser que esperem un miracle. De més verdes en maduren.