Tribuna
Rosegons per a dos amics
1. M’ha agradat la teva necrològica de Joan Ferraté, i, modestament, penso que a ell també li hauria agradat: concisa, sense erudicions molestes, i reivindicativa. Una vegada vaig sentir dir al Gabriel que el seu germà era un poeta “frustrat”. Sempre vaig pensar que carnerejava una miqueta massa –rellegint les seves versions de Du Fu, m’hi reafirmo: ¿que us en semblen, a vosaltres, els que ho podeu discernir?–, però, com a crític, em va ensenyar una cosa: a bussejar en el sentit últim del text i a mirar, sobretot, d’ajudar el lector, sense erudicions barates ni lates acadèmiques. La seva correspondència amb Gil de Biedma és modèlica. No sé pas si la seva actitud, en fer-se càrrec de Seix arran de la defenestració de Barral, va ser prou clara: jo diria que era una venjança aplaçada pels treballs que va tenir amb l’edició de Líricos griegos arcaicos, plena d’errades, i que va voler retirar de la circulació no sense obrir un plet al mateix Barral. Però la seva feina amb March és hercúlia, malgrat la seva habitual displicència (un xic exagerada) amb el pobre Archer. ¿No et sembla que va gastar massa energia en la reivindicació del Carner més oblidable? En fi, que al Cel (de la Gran Poesia) sia.
2. Terenci era un gran intuïtiu, valent i desmesurat per a la cultureta que li va tocar –i temerari (el seu Hamlet és una pena)–. Quedarà com a mostra sociològico-cultural més que no pas com a escriptor. Ell no volia ser Truman Capote, sinó Scott Fitzgerald, ric i mimat (ho va aconseguir rebaixant-se a uns nivells que el seu model no va acceptar mai, ni tan sols a Hollywood: v. The Last Tycoon: ¿per què no en va fer, posem per cas, dels Lara de Planeta un model a petita escala?). Els intents de crear personatges polièdrics i turmentats són lloables, però fan figa. ¿Qui reconeixeria en l’Oliveri d’Onades... res que no sigui un arquetip prestat per un romanticisme de Reader’s Digest? La gent que ara vol conservar relíquies del difunt (des de l’última paraula que va dir fins a l’última boutade) en són l’autèntica i més genuïna de les creacions d’en Terenci: residus de la cultureta, malgré tots ells (i totes elles: sobretot, totes elles).
3. És ben cert que en Terenci posseeix un imaginari ambivalent de la seva pròpia persona, que li serveix per embastar novel·les “serioses” i “mascletàs”. El que passa és que, al llarg de la seva carrera, l’encreuament de gèneres i la furiosa necessitat d’arribar a tothom (segurament, per una por cerval al contacte amb un públic realment conscient i crític, que pogués posar al descobert les seves febleses), no li va permetre d’aprofundir en la direcció de crear una narrativa que anés més enllà de la “forma” típicament moixiana, que desvia el lector a territoris marginals, perquè no gosa radicalitzar les troballes –podria haver estat un autèntic maudit, però es va quedar en un autor pop progressivament degradat–. Penso que li mancava “pensament” –una mica com el que deia Edmund Wilson de l’Scott Fitzgerald–, i això el feia massa làbil per conduir la seva carrera i convertir el seu imaginari particular en un de general, que expliqués el país i li donés una autonomia real sobre el món de la cultureta que pretenia posar potes enlaire. D’aquí les vacil·lacions, compromisos i marrades que el feien engabiar-se en el terribilisme una mica infantiloide, que només feia pessigolles o esgarrapadetes. Però aquesta societat era (i és) tan poruga que fins i tot li podia tenir por.
4. Intel·lectualment, Cercas és d’una indigència còsmica, que diria en Pla. Una nul·litat. La xamba de Salamina se li girarà en contra d’aquí quatre dies, perquè, en no tenir categoria intel·lectual per defensar-se, a mesura que surti a la llum el llautó del llibre, el paiet esdevindrà agressiu i, en conseqüència, més llosc encara i més agressiu i més infeliç. (Això sembla el dibuix d’un pobre personatge de novel·la “psicològica”. Per cert, que fa deu anys vas publicar un article sobre literatura catalana i literatura d’idees de sublim actualitat: el van recollir als apunts que hi havia a la carpeta de l’altre dia a la Pompeu.) Avui mateix, precisament, publica al dominical d’El País una coseta sobre Pla més caiguda que el cul de la Marilyn Monroe. De Llor: soc reu de la ciutat dels morts, que no té continuïtat, i, tot i que tinc alguna cosa procedent de llibres de vell circulant per casa, no conec Tàntal. Els escriptors que es reinventen la tradició em fan més por que una pedregada: en general, no són conscients que existeix alguna cosa anterior i, per tant, bategen i enterren a la vegada.