Les garrofes

L’arbre característic del món mediterrani és l’olivera, que ens proporciona l’aliment més comú de la dieta mediterrània, l’oli d’oliva. Encara que el tenim menys present, el garrofer també és un arbre del mateix entorn, i també pot arribar a ser centenari. La cultura popular d’anys enrere el valorava, com indica el refrany “Bon arbre és el garrofer que fa garrofes tot l’any; quan li cullen les d’enguany, ja té les de l’any que ve”. No fa gaire, en un dels seus articles, Manuel Cuyàs evocava “el perfum d’aquest arbre oblidat”, que va anar de baixa “quan els cavalls, principals consumidors dels seus fruits, van ser substituïts per la tracció que s’alimenta de gasolina”. Però les persones també hem menjat garrofes, especialment en temps d’escassedat i racionament. Per la gent gran “guanyar-se les garrofes” encara significa guanyar-se la vida, si més no per sobreviure.

Entre les provisions que acompanyaven algun faraó egipci i el seu seguici hi havia polpa de garrofa. També s’anomena “pa de Sant Joan” perquè sembla que el Baptista en menjava. Però en els temps actuals les garrofes són per a consum humà quan hi ha problemes per disposar dels aliments més habituals i valorats. Ismael Díaz Yubero, expert en alimentació, en l’article El hambre y la gastronomía. De la Guerra Civil a la cartilla de racionamiento (Estudios sobre Consumo, 2003), atribueix al cuiner i gastrònom català Ignasi Domènech un “púding de pa i garrofes a la cubanita” com a exemple. També esmenta la farina de garrofa com a ingredient de la xocolata. En èpoques de dificultats això es feia per raons econòmiques (la garrofa és més barata que el cacau), però aquest ús segueix més o menys d’actualitat per raons dietètiques, motiu pel qual aquest novembre, al programa de TV3 Està passant, en Magí es preguntava si la garrofa és una alternativa sana a la xocolata. També es fa servir com a substitut, o adulterant, del cafè.

La garrofa és una beina o llegum (de fet un fruit), amb una polpa amb sucres que envolta les llavors. S’ha de consumir madura perquè verda té efectes nocius. Es ven sòlida, en pols, trossejada o en forma de xarop. Alguns la prefereixen enfront del cacau pel seu gust dolç, perquè són al·lèrgics a la xocolata o per evitar els seus efectes excitants, i també perquè conté menys greix. Per això hi ha qui la utilitza en règims d’aprimament. Té més calci i menys fòsfor, potassi i ferro que el cacau, i és una interessant font de fibra. També té propietats medicinals. La farina de garrofa és astringent i antidiarreica. Era l’ingredient d’un aliment/medicament anomenat Arobon, que els que tinguin una certa edat potser recordaran. D’altra banda, la “goma de garrofí” extreta de les llavors té un efecte assaciant i laxant.

No us penseu que no heu ingerit mai cap derivat de la garrofa en la vostra alimentació habitual. La farina de llavors de garrofí i goma de garrofí és un estabilitzant, espessidor i modificador de la textura que està autoritzat, amb la designació europea E410, en salses, gelats, galetes, productes de pastisseria, pans i altres aliments.