Tribuna
Handke, amb Pla de fons
El maig de 1974, la revista Destino va publicar una carta al director en què un tal E. Pinyol [que els entesos diuen que responia a la identitat de Josep C. Vergés, fill de l’editor de la revista] es queixava que cada any el jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes oblidava Josep Pla com a possible candidat al guardó. Joan Triadú va encapçalar el grup de partidaris de no atorgar mai el premi a Pla, mentre que Joan Fuster es va situar al capdavant dels partidaris d’atorgar-li, seguint els arguments exposats al pròleg d’El quadern gris. L’oposició a Pla era, essencialment, política. Les bases del premi tenien –i tenen– un component polític innegable, perquè hi ha premiats que de “lletra” n’han conreat ben poca. Pla era un conservador, fins i tot diria que era un reaccionari, però la seva visió del món no l’inhabilita com a escriptor, com el gran literat que era. Ell mateix ho reivindicava al volum 36 de l’Obra Completa: “Aquests quaranta volums, als quals fatalment arribarem [van acabar sent 44 + 3 de regal], són la meva modesta aportació a dues coses que estimo: la meva llengua i el país on he nascut.” Tothom hi està d’acord. Pla és un dels grans literats catalans sense ser novel·lista. Però Pla va morir la diada de Sant Jordi de 1981 sense haver rebut el premi. La data de la mort és com una venjança pòstuma. A Josep Carner tampoc li van atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però en el seu cas era perquè va ser un anticomunista furibund, amic dels que organitzaven el Congrés per la Llibertat de la Cultura en contra dels aquelarres soviètics per la pau.
Triadú, que era un home intel·ligent però força intransigent, tant com ho era el seu oponent, Joaquim Molas, es va defensar dels atacs que rebia per la seva oposició a Pla amb un argument molt simple: “El premi és més moral que literari [...] La cultura sense un suport polític i social no s’aguanta.” Triadú va assumir un dels gran postulats del cànon literari marxista –i de Molas, concretament– sense ser-ne. Triadú venia a dir que la “literatura per la literatura” no existeix, ja que sempre ha d’anar acompanyada dels condicionants polítics i socials que li donen sentit moral. No ho acabo de veure. Aquest és també l’argument que utilitzen els que s’han definit en contra de la concessió del premi Nobel de Literatura a l’austríac Peter Handke. És evident que Handke ha escrit llibres defensant la causa dels serbis. O millor dit, repartint culpes per explicar el drama dels Balcans. Peter Handke va dedicar al meu amic Josep Palau, que durant uns anys va exercir de cap de gabinet de José Montilla, l’obra de teatre Die Fahrt im Einbaum oder Das Stück zum Film vom Krieg (publicada en castellà per l’editorial Hiru com a El viaje en la canoa. El guión para la película sobre la guerra), estrenada al Burgtheater de Viena el 9 de juny del 1999 sota la direcció de Claus Peymann. Per què va fer-ho? Doncs perquè en Josep era un gran defensor dels serbis des de l’època en què era secretari de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya.
L’obra de Handke està impregnada d’un alt compromís polític, tant com la d’altres premiats. He gaudit d’una manera extraordinària amb la gran novel·la de Gabriel García Márquez, Cien años de soledad, qui va rebre el premi Nobel el 1982 sense cap gran polèmica, a pesar del seu suport a la dictadura cubana. Els Castro han perseguit escriptors pel simple fet de no combregar amb el règim comunista. En són un bon exemple Severo Sarduy, Reinaldo Arenas, Guillermo Cabrera Infante o Virgilio Piñera, alguns dels quals van ser perseguits per homosexuals. ¿És que Pablo Neruda, premi Nobel de Literatura de 1971, no va escriure un poema infame titulat Oda a Stalin?: “Camarada Stalin, yo estaba junto al mar en la Isla Negra, / descansando de luchas y de viajes,/ cuando la noticia de tu muerte llegó como un golpe de océano. / Fue primero el silencio, el estupor de las cosas, y luego llegó del mar una ola grande. / De algas, metales y hombres, piedras, espuma y lágrimas estaba hecha esta ola…” Si algú hagués escrit una elegia així dedicada a Hitler el 1953, no hauria anat gaire lluny. Un altre premiat amb el Nobel de Literatura, el 1953, Winston Churchill, va ser-ho precisament perquè defensava la ideologia contrària i no pas perquè fos un literat usual. Personalment, i ja sé que tot són gustos, m’agrada la poesia d’Ezra Pound, que era un antisemita furibund i un feixista, admirador de Mussolini. També m’agraden Luis Cernuda o Pere Quart, antifeixistes acèrrims. Ens entenem?
Handke es mereix el premi Nobel per la categoria literària que té, com els dos Joseps, Pla i Carner, haurien d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.