Parlem?

Les giragonses de la política són imprevisibles, més quan tot es mou segons interessos personals abans que per necessitats col·lectives. En misèrrims espais de temps el que era bo esdevé dolent i el més menyspreable malfactor es converteix en apreciat àngel de la guarda. Tot depèn de l’entorn i res és gratuït.

Fins al minut u de les darreres eleccions, semblava que Pedro Sánchez s’havia endinsat en un camí sense retorn, desqualificant tot allò que feia olor de català i centrant el discurs en l’atac al secessionisme. De tots, el president Torra era la bèstia negra, a qui es negava el pa, la sal i el telèfon, i, encara, es jurava no parar fins a tornar el president Puigdemont, amb grillons als peus, a Espanya. Sánchez era bel·ligerant anticatalanista i arrossegava a aquest discurs tota la seva bancada.

És sabut, els resultats electorals no van complementar les aspiracions socialistes i el sanchisme es va veure obligat a un ràpid curset de supervivència, aferrant-se al salvavides podemita i esperant que els independentistes es prenguessin les anteriors asseveracions com una simple broma. Tot canviava de color i, si calia, des de Madrid repartirien per Catalunya un munt de paneres nadalenques. Com va dir Napoleó, el poder bé valia una missa.

Parlem?; volem dialogar i estem disposats a parlar de tot a canvi d’uns vots salvadors, ha dit la colla de Sánchez. I fins i tot el telèfon del president en funcions ha començat a funcionar, de tal manera que es pot comunicar amb presidents de tots colors, encara que només sigui per desitjar les bones festes. D’acord, però segueix la pregunta del milió: podem parlar mentre hi hagi gent a la presó i a l’exili? Una difícil resposta.