la crònica
Misèria financera
Es pot entendre que la Generalitat de Catalunya, sempre migrada de recursos, escuri els calaixos a veure si troba alguna manera d’obtenir diners. L’Estatut actual li permet inventar impostos, sempre que no entrin en col·lisió amb tributs estatals.
Ja vàrem explicar que s’havia creat un nou tribut –només a Catalunya– per tal de gravar la tinença de “béns no productius” posseïts per entitats jurídiques, però no per persones físiques ja que aquestes ho paguen amb l’impost sobre el patrimoni.
L’ordre de 21 de novembre passat del Departament d’Economia i Hisenda ha tret a la llum un imprès (model 543) perquè les galeries d’art, els antiquaris i les joieries quedin obligades a presentar una informació anual de les operacions en què hagin intervingut. Han de donar les dades del transmitent, de l’adquirent, una descripció del bé i el preu. S’exigeix informació individualitzada de les transmissions portades a terme els anys 2017, 2018 i 2019 (!). L’impost es va establir l’any 2017, però fins que el Suprem no va resoldre un recurs en contra, no va poder activar-se.
Les societats compradores d’objectes d’art o antiguitats també estan obligades a presentar una declaració similar, i la maquinària tributària tindrà la funció de contrastar el que han declarat els adquirents amb les dades facilitades per les galeries d’art, antiquaris i joiers catalans, i aixecar les corresponents actes d’inspecció als qui no hagin declarat la compra i la possessió.
La mesura és vulnerable, perquè aquelles entitats que vulguin adquirir un objecte artístic de valor podran comprar-lo a un comerciant domiciliat fora de Catalunya –on la Generalitat no té jurisdicció– i per tant aquí ens quedarem in albis de l’operació. És un impost estrany que pot comportar el mèrit que les entitats catalanes compradores d’art, d’antiguitats o de joies caiguin en la temptació d’adquirir-ne fora del Principat si no tenen intenció de declarar-ho! I és també un greuge per als marxants d’art i els joiers catalans, com es pot comprendre.
Desactivarà l’adquisició per part de societats catalanes, que haurien invertit en objectes artístics o en antiguitats –en definitiva, en cultura– i en endavant se’n poden abstenir per no haver de pagar cada any per la seva possessió. A una entitat que hagi obtingut beneficis i els hagi declarat i liquidat el corresponent impost, li sortirà més a compte distribuir-los o dedicar-los a altres fins que no pas adquirir objectes d’art, amb finalitats de mecenatge, de filantropia, o simplement pel gust estètic i la divulgació.
Aquell hotel de Barcelona que exhibeix permanentment antiguitats egípcies ja pot començar a pensar-s’ho. S’hauran de guardar les obres d’art a les golfes?