Aparença i autenticitat

Ser autèntic és la resultant d’un llarg i difícil itinerari d’aproximació a un mateix. Consisteix a mostrar el que s’és, a revelar la profunda naturalesa del propi ésser, però això solament és viable si es realitzen dos moviments: el camí cap endins, per identificar què soc, o més ben dit, qui soc, i, a la vegada, el moviment extàtic, cap enfora, per revelar, a través de la paraula, del gest, de l’acció i de l’obra, qui soc.

L’autenticitat és la revelació de l’ésser, mentre que el conreu de l’aparença és la higiene del cutis, una operació de cosmètica que no travessa l’epidermis del jo. Aparentar és, de fet, voler semblar el que no s’és, o més del que s’és, o intentar emular algú que no soc, però que voldria ser. És una servitud de la cultura del tenir.

En la societat del tenir, cada ésser humà és valorat únicament per allò que té. És la transformació del subjecte en objecte. El qui no té es veu obligat a aparentar que té per ser acceptat, però el qui té encara vol semblar que té més i, per tant, ha d’aparentar que posseeix més del que sembla. Mentre aquesta obsessió malaltissa pel tenir creix, s’empobreix l’ésser, la riquesa inherent que hi ha dins de cada ésser humà. La cultura de l’aparentar és, doncs, destructiva i censura allò més valuós que hi ha al dedins de cada ésser humà.

Viure per aparentar és un exercici d’exhibicionisme que solament revela inseguretat, por i indigència. Inseguretat perquè revela que no estic prou segur de ser el qui soc, ni de mostrar el que soc als altres. M’acomplexo enfront del que soc, del que penso, del que sento, del que vull, i, consegüentment, ho censuro i mostro, de mi mateix, el que solament serà acceptat i valorat pels altres.

És, doncs, una forma de doble traïció, perquè, en aparentar, em nego a mi mateix, censuro el meu ésser, però, a la vegada, traeixo els altres, perquè projecto una imatge de mi, del que soc i del que tinc que no es correspon amb la realitat i que m’exigeix un ardu paper de comediant que converteix la meva vida en un sainet.

En el viure per aparentar hi ha, a més a més, por de la crítica dels altres, del seu refús, de la no acceptació i, finalment, indigència, perquè en la cultura de l’exhibició es posa en relleu la necessitat d’agradar, de complaure, de ser algú, de ser reconegut.

Aquesta servitud a la cultura de l’aparença condueix al destí final de la traïció. Tant vull agradar als altres, que em traeixo. Tant vull ser reconegut, que nego el meu propi ésser. Poleixo l’escorça del meu ésser, perquè ningú no s’adoni del que soc, del que penso, del que sento, del que vull. M’embolcallo amb objectes que els altres desitgen per despertar la seva admiració o gelosia o enveja, perquè els altres tinguin necessitat d’acostar-se a mi.

Finalment, amb el xassís ben lluent aconsegueixo atreure’ls cap a mi, els estiro com si fos un imant, però jo sé, quan els veig venir, que no venen per mi, sinó per la imatge que he donat, que no venen pel que soc, sinó pel que suposadament tinc i he exhibit.

La cultura de l’aparença s’oposa radicalment a l’exercici de la nuesa. La primera ens condueix a l’amuntegament; la segona al buidament. Quan visc per aparentar, només m’interessa el vestit, el càrrec, el rol, la vanitat. Quan visc per a la nuesa, només m’interessa desprendre’m de tot, desempallegar-me del vestit, del càrrec, del rol i retrobar-me a mi mateix.

Dir no a la pràctica de l’aparença és l’única possibilitat de dir sí a la nuesa de l’ésser. L’aparença és una construcció fictícia que obeeix a la por. El desig de ser acceptats ens converteix en éssers pidolaires. Volem ser estimats i reconeguts pels altres i pidolem el seu afecte amb objectes llampants. El temor a ser marginats ens condueix a presentar una imatge de nosaltres mateixos que no respon a l’ésser profund. És, aleshores, quan sucumbim a la cultura de l’aparença.