La seva vida sense ella

M’ha passat dues vegades, i el fet em sembla tan extraordinari que m’agradaria compartir aquest escrit amb altres persones per si podem posar nom a l’experiència. M’ha passat amb Maria Mercè Marçal i Teresa Pàmies. Amb les dues he arribat a la seva vida poc després que ja no hi fossin. Són molts els escriptors que podem llegir després de la seva mort, però en el meu cas he viscut la particularitat de contribuir a la creació de la seva fundació o tenir un paper actiu en els actes de commemoració del seu naixement.

Això m’ha permès una aproximació diguem-ne autoritzada. Així que no només he llegit els seus llibres, voraçment com el cos textual que ja no he pogut abraçar, sinó que he pogut, posem pel cas, escoltar Billie Holiday i preguntar immediatament a un descendent directe si a ella li agradava el jazz i concretament aquella veu. I d’aquesta manera m’he anat creant un patrimoni de records no viscuts. Puc saber si prenia te o cafè, per on passejava a les tardes, si llegia als bacs, si feia poemes en tovallons de paper als bars, he pogut fins i tot olorar una camisa que portava molt. He estat també a la cuina on va cuinar tantes vegades amb la trista certesa de saber que no apareixerà mentre tallo la ceba. He observat la seva lletra, lletra amb les cartes que mai em farà, i que potser no m’hauria volgut fer. I acumulo sabers d’algú que si aixequés el cap em diria: Qui ets? No t’he vist mai.

Tinc un trosset d’aquest dol tan profund i agraït. Ells, elles, les que de veritat les van viure, les van estimar, la família, els del dol legítim, estan tots molt agraïts perquè malgrat la pèrdua celebren haver-la conegut, haver-la estimat, haver-la pogut tenir. I aquest agraïment és l’únic que els salva de la pena; jo no el puc tenir, ni l’agraïment ni la pena. Passo una vegada i una altra pels camins dels seus rastres sense poder-les trobar. Tinc un afecte bastard, estrany, il·legítim, pateixo un enyor paradoxal. Plena de records sense vivències, sense dret a cap dol. Tot és ficció, però la meva pena és sincera. I com que al final s’apiaden d’aquest meu afecte intrús, m’acaben assegurant, els dels afectes legítims, que jo segurament li hauria agradat, que hauríem pogut ser grans amigues. Aleshores em passa, hi ha dies que em llevo, em preparo el cafè i sento una pena que no té nom, una mena de tan a prop i tan lluny, per aquest fil d’abisme que és la mort. Per aquesta maleïda impossibilitat. Tinc l’exaltació depressiva dels que estan a punt de rebre una visita que no arribarà mai. Mai li podré dir: Tenia tantes ganes de conèixer-te, m’han parlat tant de tu, t’estimen tant.

I penso que el que potser em passa és que m’agraden ells, els que ha deixat, i que ella, l’absent –present–, ha fet molt perquè siguin tal com són, i que al compartir records i anècdotes amb mi, em donen el més preuat que tenen, els senyals de la seva pèrdua, les ferides encara obertes. I penso en el temps, en altres dones com Hipàtia o Dolors Monserdà o Safo, que seran estudiades sense records, com a fragments d’una antiga arqueologia. I m’adono finalment que tinc una cofoia melancolia que s’alimenta d’una distància insalvable i tan a frec, només he de mirar als ulls que l’estimaren. I crec sincerament que hi hauria d’haver dues categories de morts: les que encara tenen una vida sense elles o les que ja només estan vives per a la història.