Sortiu i divertiu-vos

Els Barça-Madrid ja no són el que eren, de la mateixa manera que la política catalana també ha passat a jugar-se en una altra divisió. La pugna entre la histriònica provocació teatral de Mourinho i la irritant (per als madridistes) bonhomia filosòfica de Guardiola va reanimar durant dos o tres anys els Barça-Madrid, convertint-los de manera fugaç en duels intensos en què es jugava alguna cosa més que tres puntets i algun titolet local. Però allò van ser focs d’encenalls que només ens van durar un parell de revetlles. També la decisió de posar Borrell en el Consell de Ministres semblava un gran què, però ja ho veieu: no ha passat ni un any i ja tenim l’home enviat a Europa per enterrar-lo sota la burocràcia diplomàtica europea, sorprenent els seus socis europeus amb invectives sobre antigues etarres, i Pedro Sánchez fent a contracor trucades interprovincials per almoinar per una investidura. El futbol d’alt nivell ja només pensa en la Champions, mentre que la política catalana està més pendent de les decisions judicials al cor d’Europa que de les trifulgues locals. L’Estat espanyol va iniciar fa dos anys el joc brut judicial com a única i principal estratègia per derrotar per golejada la República que de manera precària els polítics independentistes havien aconseguit proclamar, però ara està a punt d’ensorrar-se, deixant la República en els llimbs de les coses incorpòries on es va instal·lar només de néixer, és cert, però alhora deixant l’estratègia repressora de l’Estat al final del seu camí, despullada davant la justícia europea i les convencions més evidents sobre els drets humans. “Espanya és un estat de dret.” I l’europea?, que preguntaria aquell.

El Tsumani Democràtic ha convocat molta gent per a aquest vespre al voltant del Camp Nou, i prepara algun acte de propaganda política per mostrar a la comunitat internacional que encara hi ha molts catalans que volen la independència i que la volen d’una manera raonada, raonable, i sense presos ni venjances polítiques: Spain, sit and talk. Potser és aquesta guardiolista manera de fer la que més irrita el nacionalisme espanyol. Una actitud hereva, sens dubte, d’aquella filosofia cruyffista que es resumia a mantenir el control de la pilota ni que anessis perdent tres a zero, i que al final tot consistia a entomar els reptes amb actitud positiva. Sortiu, i divertiu-vos.