Apologia dels bons professors

Quan la lucidesa encega les restes de la inconsciència juvenil discernim l’element comú de les nostres vides: la necessitat de conviure amb la frustració i utilitzar-la com a motor de canvi per avançar cap als objectius marcats. Així doncs, qualsevol història vital es podria resumir com una barreja de sofriment i alegria, de dolor i felicitat, de llàgrimes i somriures, de pujades i baixades, i de certeses destruïdes per l’esguard superb del dubte. Tot i així, a pesar d’aquesta descripció objectiva de les nostres existències, seguim amb un sector de pares obsessionats a fer de la vida dels seus fills un parc temàtic on la contradicció i el patiment es suïciden a l’entrada mentre s’esmercen a omplir-los d’instants inoblidables relacionats amb un benestar fugisser. Però és clar, l’evidència irromp sense avisar en forma de petites contradiccions que condueixen el progenitor a l’angoixa. Què sol passar llavors? Senzill: els pares amoïnats engeguen el ventilador de la porqueria i embruten l’entorn de merda per descobrir culpables en la família política, l’escola, l’entrenador, l’acadèmica, o el complex que provoca Greta Thunberg en els adolescents predestinats a un dia a dia rutinari. Drama. Mirem Merlí en bucle per trobar respostes. Bloqueig generacional. Analfabets emocionals. Així doncs, sabent que és adient afeixugar pàgines amb pactes dels d’aquí amb el de més enllà, ara que els mestres han iniciat les vacances nadalenques potser és moment de reivindicar aquests portaveus de la realitat que no només ensenyen Machado, integrals, geopolítica, la cèl·lula, o el sintagma preposicional, sinó que acompanyen el futur en aquest camí cap a la superació personal que parteix de l’acceptació de l’error per encarar la pròpia frustració, i d’aquesta manera, creix el ciutadà que enriqueix la vida pública mentre edifica amb fermesa l’esfera privada. Una cursa de fons amb èxit quan trobes pares sensats que combaten la lluita lògica entre el que voldrien donar als fills per tendència natural i el que acaben brindant pel seu bé, conscients que la gratuïtat del seu benestar acaba essent una arma de doble fil que condueix a l’abisme. En definitiva, deixant de banda que també hi ha mestres dolents perquè pàries sense vocació amb ànimes de mercenaris en tenim a tot arreu, quan s’arriba a l’equació on progenitors i docents passen a les noves generacions una visió real de la vida on tota pujada acaba essent una baixada i a la inversa, es produeix aquella sinergia màgica que modela el caràcter d’aquells que un dia tindran la voluntat per tirar endavant sabent que ningú va dir que seria fàcil, i aquí, en aquesta operació matemàtica de naturalesa sumatòria, hi trobem segurament el punt de partida perquè la història avanci amb ritme sigil·lós cap a un progrés global que parteix sempre de la millora de cadascú.