Tossuts i alçats

La consellera de Cultura va anunciar en seu parlamentària aquest desembre la seva intenció de tirar endavant una llei de patrocini i mecenatge. Tocava. El país la necessita perquè tenim un teixit associatiu i cultural molt gran però si es fan moltes coses, especialment en el sector de la cultura, és bàsicament perquè al darrere hi ha algú que hi posa temps i diners. Com a voluntari o com a mecenes, o les dues coses a la vegada. La consellera va explicar que tenim gairebé quaranta mil empreses del sector cultural que donen feina a més de 185.000 persones i generen més d’onze mil milions d’euros de negoci a casa nostra. Però perquè moltes d’elles sobrevisquin cal fer-los les coses més fàcils. És a dir, la llei del mecenatge ha de venir a resoldre moltes coses. Sempre que parlo de mecenatge penso en la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, les bases de la qual es van posar el 2007 al monestir de Sant Pere de Besalú. Han passat més de dotze anys i aquell projecte és una realitat que ha permès conjugar l’experiència de músics acreditats i professionals amb els nous valors. I amb grans veus de casa nostra i en la nostra llengua. Cada any de la feina de la Simfònica n’ha sortit un disc. El darrer divendres de novembre, a l’Auditori de Girona, es va presentar el Clàssics Enderrock, un recopilatori dels tres darrers discs de la SCCC, premiats amb el premi Enderrock al millor disc de música clàssica dels anys 2017, 2018 i 2019: Tossudament Llach, Cançó d’amor i de guerra i l’òpera Llull., En vindran d’altres. I esperem que la llei del mecenatge els ajudi perquè tot això, tenir gairebé 130 persones a l’escenari, i moltes més al darrere, només es pot fer si hi ha algú tossut que ho impulsi. En aquest cas, la família Lagares, amb el patriarca Narcís com a inspirador i els germans Josep i Narcís al darrere. És a dir, la Fundació Metalquimia, amb l’Eulàlia Tomàs de cap visible, nascuda del gran projecte professional de l’empresa que li dona nom. Molta feina i molts diners invertits pel país. Com va dir Josep Lagares, és una feina que cal fer en un moment tan complicat “en què estan en entredit, més que mai, les llibertats i els nostres drets més fonamentals” i va voler dedicar aquesta feina com a “humil homenatge a tots aquells que des de la presó o de l’exili han lluitat per Catalunya i l’han anteposat al seu benestar i egoismes personals”.