De set en set
Nadal i l’enyorança
De totes les festes del calendari, l’única que he celebrat, des de petit i en el marc de la tribu familiar, ha estat el Nadal: el del Nen, el del rabadà, el d’un sant Josep que no sabia quin paper jugava entre tanta gresca, el dels pastors, el del dimoni escuat, el dels torrons i les neules. I és que a casa, més que celebrar el Nadal, el fèiem. Començaven les vacances escolars i ens posàvem a arreplegar molsa, a refer la llista de figures imprescindibles, a reinventar-nos llegendes i poesies nadalenques. Al cap d’uns quants anys, he organitzat vetllades de poesia nadalenca, amb presències invisibles de Josep M. de Sagarra, Joan Salvat Papasseit, J.V. Foix, Joan Oliver (Pere Quart), Pau Casals i de molts poemes anònims, i melodies d’arreu, que completaven la proposta. El fil temàtic podria haver estat: “el Crist neix, i reneix i torna a néixer”, referència que deixàvem en mans de creients i de no creients.
Era l’única de les festes de tota la família que completàvem l’endemà, Sant Esteve. Padrines i padrins ens regalaven torrons... que controlava, amb seny i fermesa, la nostra mare, doctorada en llepolies. En tot cas penso que, el Nadal, el vivíem, i era premi a la nostra bona fe, així com l’exigència de tenir-nos tothora enfeinats. Ens feia aprendre de cor poemes de Nadal i escriure felicitacions –de paper no ens en faltava, que el pare era impressor– a familiars que no vèiem des de feia anys. Ah! Una de les incògnites que ens anaven foradant per dins, cada any amb més força, era la festa dels Innocents, perquè no ho era gens, d’innocent, i sí molt i molt macabra. L’eix del guió de tot plegat?