L’any dels eufemismes

L’eufemisme és l’instrument més gastat de la política barata, per això aquest any que s’acaba ens n’hem ben atipat. Els predicadors de l’eufemisme mantenen que els antidisturbis espanyols van ser enviats a Catalunya a protegir la llibertat, no pas a reprimir avis i nens. També consideren que els espais públics s’han de mantenir neutrals, quan en realitat el que volen dir és que si vols manifestar alguna discrepància val més que et quedis a casa. Un bon militant de l’eufemisme dirà que l’Estat espanyol és un exemple universal de divisió de poders, però de fet pensarà que mort Franco, el poder no es va dividir sinó simplement repartir perquè continuessin manant els de sempre. D’eufemismes en trobem també en les campanyes electorals, sobretot en la darrera, on van esgotar-nos la paciència repetint que Catalunya patia una crisi de convivència, que era una manera, no només eufemística sinó també cínica, de definir el conflicte polític amb Espanya. L’eufemisme més gros de l’any, és clar, ha consistit a anomenar polítics presos els presos polítics per tal que la crua veritat no els fes quedar malament davant la resta d’Europa. Evidentment una resta d’Europa que també ho pot ser molt, d’eufemística. Per exemple a l’hora de regular els fluxos migratoris, o sigui de tancar l’aixeta als refugiats que es juguen la vida ficant-se al mar per no perdre-la en l’infern que pateixen a la terra ferma. Sigui a Europa o sigui a Espanya, però, l’àmbit on més curós és el cultiu de l’eufemisme i més abundant la collita és el de la judicatura, darrerament tan barrejada amb la política. En aquest sentit s’emporta el premi gros el Tribunal Suprem, protagonista d’un judici celebrat amb escrupolós respecte per al dret a la defensa, això sí, sempre que acabés amb els acusats a la garjola i la clau, al fons d’un pou. D’exemples en sobren igualment a l’altre costat del terreny de joc, on no hem parat de sentir a parlar d’implementar la república, de tenir el peix al cove, de no fer ni un pas enrere, simples eufemismes d’una cosa anomenada autonomisme.