Tribuna
Drets o nació
En el conflicte entre la defensa de la unitat nacional i els drets fonamentals, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 19 de desembre sobre el cas Junqueras Vias ha acabat per obrir en el si de les institucions de la Unió una opció de prevalença dels drets. No semblava gens clar que aquest gir s’acabés produint. De fet, en una actitud que es pot qualificar de vergonyosa, fins la setmana passada el Consell, la Comissió, el Parlament Europeu i fins i tot el Tribunal General havien mirat cap a l’altra banda respecte de les greus violacions de drets fonamentals que l’aparell de l’Estat espanyol havia perpetrat contra els dirigents independentistes catalans. La completa manca d’empatia cap a la privació de drets dels presos i dels exiliats va arribar fins al punt que tant al Parlament Europeu (a través del president del moment, Antonio Tajani) com al Tribunal General no els semblés objectable el fet d’extirpar de la cambra la representació de més de dos milions de vots en un gest inèdit per a una organització que diu tenir “la democràcia” com un dels seus valors fundacionals.
Aquesta primera reacció blindada a favor del Regne d’Espanya era, malauradament, coherent amb una constant que ha marcat el projecte d’integració europea des dels seus orígens: la transferència de poders a una organització supraestatal a canvi del reforçament de la identitat nacional dels estats. L’Europa occidental de postguerra estava integrada per unitats molt febles, que ressorgien d’un gran conflicte i que estaven perdent els seus imperis d’ultramar, de manera que l’horitzó europeu es va percebre com l’única alternativa que aquests estats tenien per crear prosperitat, afavorir la cohesió en el si de les seves societats i, en definitiva, per preservar la viabilitat del seu projecte nacional (que, en el cas espanyol, no integrat en les comunitats europees fins als anys vuitanta, passava pel manteniment obsessiu del principi d’integritat territorial). No obstant això, la idea d’Europa també bevia del repudi a les atrocitats viscudes en el continent durant la primera meitat del segle XX, i aquest rerefons és el que explica que la integració econòmica estigués coadjuvada sempre per l’objectiu de consolidar la pau, una pau que sols podia venir de bracet del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, principis que l’Estat espanyol havia arribat a posar en tensió de manera pràcticament insostenible en el seu gest de repressió d’un moviment polític pacífic.
Al meu parer, la fredor inicial transmesa pels poders de la Unió cap a la causa catalana s’explica per la concessió d’un marge als diversos governs espanyols (tant al de Mariano Rajoy com al de Pedro Sánchez) a fi que facilitessin la resolució del conflicte per canals democràtics. Però les diverses convocatòries electorals, incloses les darreres eleccions al Parlament Europeu, no van fer res més que reforçar la majoria independentista i els seus lideratges. En síntesi, el sentit profund de la decisió del TJUE és que no es pot tractar com a delinqüents dirigents polítics que sempre han actuat pacíficament i que obtenen resultats esclatants a les urnes, cosa que s’expressa, entre d’altres manifestacions, amb la institució de la immunitat parlamentària que el Tribunal Suprem havia desconegut en el cas de Junqueras.
El divorci entre la posició europea ja afermada sobre la protecció dels drets i l’obstinació de l’aparell de l’Estat espanyol per castigar penalment l’independentisme democràticament victoriós portarà les autoritats de l’Estat a fer cada cop més el ridícul davant els seus socis. Dissortadament, però, no podrem celebrar cap d’aquests errors mentre es mantingui el patiment d’aquells que són a la presó i a l’exili, i el de les seves famílies.