L’any vinent

Últim article de l’any. Mentre escric aquestes ratlles, tot fa pensar que aquest any no tan sols canviarem d’any, sinó que també canviarà la situació política del nostre país i d’Espanya. Comencem pels que manen. Després de quatre anys de provisionalitat i d’eleccions sense treva, els espanyols tindran finalment el seu govern gràcies a l’abstenció indispensable d’Esquerra. Els catalans, de moment, només tindrem el president Puigdemont i el conseller Toni Comín al Parlament Europeu. Bé, ja sé que ja no són conseller ni president, però els que vivim en un estat on costa de creure a què diuen democràcia o a qui diuen rei, els que només votem i que tenim el privilegi d’opinar públicament bé devem tenir també el dret a dir conseller o president als que considerem que ho són i no només als que toca. De fet, visc a la Bisbal. Dia sí i dia també, doncs, convisc amb un Borbó més gran que no el que ara posa el cul a sobre el tron d’Espanya. Jo també m’apunto a la hipòtesi que el vicepresident Junqueras continuarà empresonat un temps. Tant de bo m’equivoqui, és clar. I podria ser perquè, com tants altres tertulians, columnistes, analistes polítics o senzillament polítics, em limito a dir o a escriure el que penso avui: no asseguro el que pot passar o el que diré o escriuré d’aquí a uns dies. Si quan va a Europa Espanya no controla els jutges, què volen que controli jo? Però si el vicepresident Junqueras pogués anar al Parlament Europeu com qualsevol altre parlamentari, en general, la gent d’aquest país seria un xic més feliç, que és, de fet, del que es tracta. I aquest país seria una mica més just i un mica més lliure. I l’altre, Espanya, un cop superat el xoc, es podria ressituar, veure les enormes possibilitats que té i creure un xic més en ella mateixa en comptes de colonitzar els altres.