La Sibil·la

La Sibil·la i el seu cant van recuperant presència la nit de Nadal. Aquesta peça d’origen medieval que profetitza l’arribada del redemptor i al mateix temps la del judici final es va cantant cada vegada a més temples i basíliques d’arreu dels Països Catalans, com a preludi o dins de la missa del gall. A les Illes és, amb l’Alguer, on ha perviscut amb més força després que el Concili de Trento, del segle XVI, en prohibís les representacions a les esglésies perquè es va considerar que era un ritual pagà. I de fet a Mallorca és patrimoni immaterial de la humanitat des del 2010.

Maria del Mar Bonet la té enregistrada i la canta a l’església de la Bonanova a Palma. I a Barcelona Lídia Pujol l’ha cantat a Sant Joan Baptista de Gràcia, i també s’interpreta a Santa Maria del Mar des del 1984 o al Pi, o a la catedral, on la seva arribada és espectacular. I la llista és molt més llarga: la Seu d’Urgell, Ripoll –on es té notícia de la primera versió musical coneguda el 975–, i a Gandia, Ontinyent i altres punts del País Valencià. La soprano Marta Matheu omple cada any la catedral de Tarragona, i la mateixa versió arranjada per Xavier Pastrana es fa des del 2017 al santuari de Misericòrdia de Reus. La canta Mireia Tarragó, d’una veu preciosa, que ja s’ha pogut sentir des de l’Auditori, Palau i Liceu a Barcelona, com a la Schubertiada o a Bordeus, i que amb el cor Da Capo la nit de Nadal contribueix a aquesta recuperació d’una força entre tel·lúrica i celestial. És principi i final, és aquesta terra que es remullarà de suor, aquestes muntanyes que s’anivellaran amb els camps, i “s’acabaran els blaus oceans, la terra destrossada perirà”. Així es canta en català el que abans es cantava en llatí, per aquestes figures espasa en mà que escapcen la llum. La Sibil·la que he anat buscant per la meva passió oracular, Delfos ençà, és l’únic personatge pagà que es va fer un lloc en la litúrgia cristiana. Pierre Grimal al seu diccionari de mitologia grega i romana n’explica orígens i confusions entre la d’Èritres i Samos, i la de Cumes, que Virgili a L’Eneida fa fer de guia d’Enees en la seva baixada als inferns. I encara Stephen Fry en un llibre deliciós: Mites, explica que Sibil·la i Apol·lo obtenien els seus poders oraculars d’uns vapors que sorgien de la terra.

Potser per tot plegat, per aquest llegat, i perquè busquem algú que ens doni llum sobre el futur, la Sibil·la recupera presència. El cel farà voltes.