L’emigrant

Aquest Nadal no ha estat especialment joiós per a mi: la mort d’un familiar molt directe i la d’un parell d’amics m’ha obligat a visitar el tanatori més del que m’hauria agradat, tot en els quatre dies abans de la festa. Darrere el mirall, la constatació de la fragilitat de la vida. I al rerefons, els cants de sempre: Vell pelegrí i el Virolai. Al final, l’etern interrogant.

En un dels acomiadaments, els fills elegiren L’emigrant com a adeu. El poema de Jacint Verdaguer, en versió d’Emili Vendrell pare, ressonà en el silenci emotiu de la sala. Diuen, era la cançó preferida del pare, un catalanista convençut que tenia fe en el futur. El “bressol de ma infantesa” sempre “dins del cor”. Un cant d’amor i d’enyor que deixa pòsit.

Vaig evocar el paisatge del país, geogràfic però sobretot humà. Un poble que lluita perquè es reconegui la seva identitat, ferida pels qui creuen que és terra conquerida i neguen el dret a decidir a dones i homes que es senten emigrants en el seu propi país. He donat voltes sobre els dos milions tres-cents mil ciutadans que es mobilitzaren aquell primer d’octubre i he sentit molt meus els presos i exiliats polítics, que han complert el tercer Nadal lluny de casa.

Entre tots, hem banalitzat el Nadal i intentem amagar el missatge d’amor i solidaritat darrere les llumetes de colors i els grans àpats festius. “Posats a taula oblidarem els pobres”, escrivia Salvat-Papasseit, i potser també aquells que han arriscat la vida còmoda per la nostra llibertat.

A primera hora del matí, abans d’escriure l’article, he passejat pel sorral del meu poble i he gaudit de l’albada, rogenca i neta de colors artificials. És l’esclat del nou dia. Segur, l’anunci d’un futur millor.