Tribuna
Un país sense llibreries
Aquests dies s’estrena en diferents cinemes de Catalunya el nou documental del periodista manresà Marc Serena L’escriptor d’un país sense llibreries i, abans d’entrar en matèria, m’agradaria dir que vaig tenir la gran sort de treballar durant un temps amb ell i el Marc és apassionat, entusiasta, compromès, treballador, afable, arriscat, valent, intel·ligent i savi, qualitats que traspuen en tots els seus projectes i que els acaben convertint en molt singulars. Primer La volta dels 25, una peculiar volta al món per parlar amb gent de la seva edat. Després vindria Això no és africà: del Caire a Ciutat del Cap a través dels amors prohibits, MicroCatalunya, un viatge per 50 micropobles o Peixos d’aigua dolça (en aigua salada).
En aquesta ocasió, i a través de Juan Tomás Ávila Laurel, l’escriptor equatoguineà més traduït i que a hores d’ara viu refugiat a Sant Cugat del Vallès, ens acosta a la realitat de Guinea Equatorial, un país que es va independitzar de l’Estat espanyol l’any 1968 gràcies a un referèndum organitzat per Franco i que va anar a parar a mans de Francisco Macías, que va instaurar un règim despòtic fins que va ser executat per Teodoro Obiang l’any 1979. Des d’aleshores una nova dictadura, la més longeva del continent, manté el país en un pou de manca de llibertats i de vulneració constant dels drets humans que promet seguir ja que el fill, Teodorín, sembla destinat a succeir el seu pare. L’objectiu de Serena és complex i persegueix que la gent faci memòria i sigui conscient del passat colonial d’Espanya, que va aplicar a Guinea un règim de segregació força semblant a l’apartheid de Sud-àfrica. Treballant el tema, va descobrir que cap dels treballs fets amb anterioritat s’havia rodat sobre el terreny i va posar mans a l’obra. Una campanya de micromecenatge quasi anònima per tal de no posar en perill ni el projecte ni els seus participants i la col·laboració de Juan Tomás Ávila permeten arrencar i, agafant com a fil conductor la literatura, va construint la història d’un home intel·ligent que intenta viure a cavall de dos països que no l’entenen i que, a més, neguen qualsevol nexe d’unió. El documental també ens mostra altres víctimes de la dictadura franquista que han arriscat la seva vida i que han patit i pateixen les conseqüències de mig segle de dictadura, d’una dictadura que ho controla tot fins arribar a l’extrem de sentir-se prou segura per no tenir por de res. La idea és donar visibilitat a un problema real, posar de manifest com un país ric pot beneficiar només la classe dominant i contrarestar el sentiment arrelat en la dreta espanyola i posat en evidència amb declaracions com les de Pablo Casado quan va dir “Nosotros no colonizábamos, lo que hacíamos era tener una España más grande.”