Any vint i nova etapa

La política espanyola i la política catalana estan a punt d’encetar una nova etapa. L’espanyola està bloquejada des de la moció de censura del juny del 2018 que va destronar Mariano Rajoy de la presidència del govern. La política espanyola ha viscut fins avui dues eleccions generals que no han servit de res i s’ha instal·lat en operacions sense solta ni volta. És un mal indicador que un país estigui un any i mig sense estabilitat. A diferència d’altres el dia a dia espanyol depèn de les directrius dels polítics del moment. En aquests temps de paràlisi els alts funcionaris i sobretot els de justícia han pres un especial protagonisme que no haurien de tenir. No passa quan hi ha governs estables sorgits de les urnes.

La política catalana, malgrat la voluntat meritòria i paciència del president Torra, també viu una permanent provisionalitat a causa que l’actual president, tot i que manté el suport parlamentari, no va ser candidat el 21-D del 2017 a les eleccions provocades per l’article 155 de la Constitució. Dona més credibilitat que el cartell electoral que guanyi acabi essent el llogater del Palau de la plaça de Sant Jaume. A les Corts espanyoles el PSOE –partit majoritari– s’haurà d’espavilar amb només 120 diputats. Pocs, en un país sense cultura de pacte. A Catalunya penja d’un fil la continuïtat del president de la Generalitat en espera que divendres la Junta Electoral provoqui un nou daltabaix.

Els polítics actuals viuen amb l’ai al cor. Hi ha remor a Catalunya per possibles eventualitats electorals per aquest any vint. Remor de noves fórmules de coalició. Es recorda el tripartit –PSC, ERC, IC–. Un capital d’esperança tot i acabar com el rosari de l’aurora. Es recorda que la independència és possible i mentrestant sorgeixen noms en nous aires. Colau, Valls, Canadell i d’altres que es van situant.