Postal de Nadal

Entre festes. Hem celebrat el Nadal, amb repicó, sobreviscut al canvi de calendari i caminem cap a la gran nit màgica. La quinzena del solstici d’hivern acomboia unes jornades per si mateixes contradictòries, quan l’amor, la solidaritat i l’encanteri s’amaguen darrere llums i colors consumistes que difuminen l’autèntic missatge de la festa. “Ho sap tothom i és profecia... a cal fuster hi ha novetat.” He viscut la nit lluminosa entre les ombres d’un antic monestir, en la foscor externa d’un cel de lluna nova, a la falda de la Serralada de Marina. I un capellà català vingut del Sudan del Sud, després de trenta-dos anys de commemorar el Nadal lluny de casa, explicant la realitat del nou Estat, fet en un vell país que encara no sap què vol ser quan sigui gran. El xoc d’una societat acomodada i una vida tribal que s’aferra a la fe en el demà.

Al diorama del pessebre, una família que rememora els molts sense llar que viuen arreu. Els números parlen d’una mitjana de cinc desnonaments diaris a Catalunya, que aboca moltes famílies a viure al carrer, acollits en racons inhòspits o en improvisades tendes de campanya. El dret constitucional, tan defensat per alguns, convertit en un no res interessat. El darrer cens parlava de prop de mil cinc-centes persones que viuen i dormen als carrers de l’àrea metropolitana barcelonina, en situacions d’extrema pobresa.

Fa poc, la monja Viky Molins parlava dels cinquanta-cinc joves que aquest any han mort als carrers de Barcelona, dones i homes sense sostre que han viscut i mort en l’anonimat, gent invisible que es converteix en un número en les estadístiques. Tot, al costat de casa nostra, prop de l’arbre nadalenc de plàstic o del pessebre on brilla i perfuma l’or, l’encens i la mirra. En un antic casalot, convertit ara en seu d’una entitat social, he assistit a un recital poètic on es repetien les paraules d’enyor. Potser era el cant als paradisos perduts o el reclam a l’ull viu, per no caure en el consumisme desencarnat. Potser, era el crit profètic davant les preguntes sense resposta. “Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.”

Al litoral del Barcelonès, l’antic pont del Petroli s’endinsa al mar. Són les restes d’un esplendorós temps d’industrialització, perdut en les darreres reconversions. Avui, és el signe identitari d’un poble. La matinada de Cap d’Any un grup de ciutadans s’hi han reunit per contemplar la primera albada de l’any i, a la vegada, fer memòria d’aquells que, a la recerca d’una nova arcàdia, s’endinsen en les rutes de la immigració i fins hi deixen la vida. Les postals de Nadal no sempre són paisatges nevats i nens de cara rodona; les imatges nadalenques moltes vegades són gràfics que ens interpel·len.