El segrest de la cimera

La COP25 ha esdevingut un fracàs. Quan els grans contaminadors del planeta –Xina, Índia, Estats Units, Austràlia i Brasil– juguen a defensar els seus interessos i envien a les cimeres del clima els seus lobbies energètics és de preveure que acabaran boicotejant les posicions de consens. Després del resultat de Madrid ja es parla d’evitar que a finals de segle la temperatura no superi el 3,2ºC (quan el llindar inicial estava en els 2ºC). Tampoc s’ha trobat un acord per al mercat mundial de carboni, un colador pel qual els grans emissors compren fàcilment el seu dret a superar el seu sostre de CO2; un mercat que s’ha detectat corrupte, de doble comptabilitat i sense un arbitratge fiable. Caminem, doncs, cap al col·lapse.

La festa ha costat un dineral públic del qual s’ha beneficiat en gran mesura l’Íbex 35, que ha intentat ecoblanquejar-se durant tot l’esdeveniment. Considero una submissió el fet que els principals diaris espanyols lloguessin les seves capçaleres a la publicitat enganyosa de Naturgy, Endesa, Repsol o Iberdrola, entre d’altres. Les COP han acabat segrestades pels consultors i representants dels oligopolis energètics afectats pels informes alarmants del Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic (IPCC) que reclamen accions contundents. L’estructura de les COP es revela com obsoleta per resoldre la nova governança que exigeix la transició energètica i ecològica. Els G-20 estan vigilant que en les cimeres no s’aprovin mesures ràpides i radicals que puguin afectar les seves economies productives basades en els recursos fòssils. La idea és optar per les renovables a un ritme controlat i no aturar el consum de gas natural i la construcció de noves centrals atòmiques; energies que han quedat excloses per la Comissió Europea de la supressió de les subvencions pel carbó i el petroli. Un escàndol de connivències al qual s’afegeixen els acords gasistes entre Rússia i la Xina; el projecte Excell, d’Electricité de France, de nous reactors nuclears de tercera generació i la sobreproducció de petroli anunciada per l’Aramco saudí. Tot en plena cimera de Madrid.

Què en podrem esperar de la COP26, el novembre, a Glasgow? Probablement els escocesos defensaran també el seu petroli i gas (bàsics per al seu projecte d’independència política). Si en realitat els governs volguessin caminar cap a una urgent i verdadera transició energètica haurien de complir tres requisits inevitables. 1) Previsibilitat. Definir objectius i plans concrets acordats de forma constitucional. Les reformes de les constitucions són una manera de demostrar que es creu en el que es diu. 2) Irreversibilitat. Evitar que governs conservadors puguin tombar les decisions que es prenguin sobre la mitigació del canvi climàtic. 3) Progressivitat. Aplicació de l’economia circular de forma que el ritme d’implementació d’aquesta no afecti els llocs de treball que es perdran.

temo, però, que no es volen donar solucions coherents i que durant el 2020 continuarà el divorci entre governants, lobbies energètics i consumidors i que la nova governança solar seguirà en “terra ignota”. Mentrestant, els mandarins del planeta seguiran mirant amb condescendència el moviment que ha generat la Greta Thunberg. Alguna sotragada, imprevisible i revolucionària, hauria de succeir per trencar aquest statu quo tan ben orquestrat.