De Coromines a Garolera

Si no hi ha a prop un del CNI, el jardí de l’Ateneu Barcelonès és un bon lloc per a la confidència. Sota el palmerar i la testa esculpida de Pla, el professor Narcís Garolera (Vic, 1949), ajustats els seus 70 anys, administrats entre els vuit del Seminari de Vic, els dedicats als estudis de filologia catalana, a professar el català, a la correcció editorial i a l’ensenyament de llengua i literatura catalanes a instituts i a les universitats, aporta més que rep notícia de confidències i situacions de la pròpia vida i la dels altres.

Entre molts, jo mateix en soc testimoni, després de tants anys de converses a l’àgora atenenca. Ara, bona part del que, amb fecunda vèrbola, ens ha anat contant, ho ha recollit i ampliat en el volum Galeries del record. Memòries d’un filòleg, acabat de publicar per Edicions de 1984, que dirigeix Josep Cots, el qual de seguida va veure el ganxo d’aquestes 600 pàgines, destinades a “salvar fets i persones de la creixent desmemòria col·lectiva”. Començant per la fotografia de portada –on es veu, el 1994, un atent Garolera escoltant Joan Coromines a la seva casa de Pineda–, el text es descabdella, enmig d’escenaris familiars, camperols, estudiantils, barcelonins, viatgers i acadèmics, narrats amb grapa més enllà de l’excel·lència de la llengua emprada, uns escenaris que acullen ben bé 10 pàgines d’índexs onomàstics, la qual cosa vol dir centenars de persones tractades o referenciades en el seu vastíssim saber acumulat i en la seva també àmplia xarxa de relacions personals. Ja era hora que un estudiós de l’idioma, que un investigador de la nostra literatura (amb les edicions crítiques dedicades, sobretot, a les obres de Verdaguer, Sagarra i Pla) i que, en fi, un intel·lectual com ell, que ens recupera el millor del passat sense deixar d’estar present en els moments de la seva llarga vida laboral i civil, es despullés èticament i espiritualment com ho fa en aquesta memòria, que és la seva, la de tots aquells que l’han acompanyat –o perjudicat– i, de fet, de tot un poble.

En el camp de la cultura (llibres, butlletins, enciclopèdies, articles als mitjans, guions de ràdio i televisió, cursos, conferències i congressos a desdir, treballs per l’administració, polèmiques sonades amb alguns tòtems ben concrets i, arran d’això, fins i tot manifestos seus “en defensa pròpia”, com va fer el seu molt estudiat mossèn Cinto), es pot dir que Narcís Garolera ha fet de tot, ha fet gairebé a tots i, amb serenitat però amb contundència –com es mostra en aquestes pàgines–, n’ha desfet uns quants, sorgits del verdaguerisme oficial –sigui vigatà, barceloní o fins i tot lleidatà–, que s’han cregut en la potestat de dictar l’última paraula sobre el tan rebregat cànon de la literatura del país.

També era hora que algú els posés a caldo, perquè han quedat ben retratats: del realisme social a l’essencialisme vigatà, passant tothora pels monopolismes universitaris i editorials, aquesta nostra cultura –i no diguem ja els aparells polítics i governamentals, que en Narcís també coneix bé–, malgrat tanta proclama “republicana”, manté encara una bona dosi de vassallatge feudalitzant. Però, com les monarquies, està en retrocés.