opinió

On van els socialistes?

La sensació ara per ara és que el socialisme està debilitat i es veu incapaç de tenir polítiques fermes i clares en la defensa del seu teòric ideari, que és la justícia, la democràcia i la igualtat social

El Partit Socialista, sigui d'aquí o sigui de Madrid, fa ja una bona temporada, potser d'ençà del segon govern Zapatero i del descavalcament forçat de Pasqual Maragall, que presenten símptomes de debilitat i de desorientació, probablement menjats per la temptació de situar-se al centre polític de manera tan acusada que, sense voler-ho, s'estan trobant en posicions de centre dreta, i en alguns casos, de dreta clara.

L'evolució del socialisme a Espanya va patir una força inflexió amb l'abandonament del marxisme provocada per Felipe González a finals dels anys setanta, la qual cosa li va permetre homologar-se com a partit socialdemòcrata, a l'estil alemany i nòrdic, i de passada guanyar el primer govern l'any 1982. La llarga etapa de Felipe González va acabar malament, principalment per la relaxació que provoca el poder en si mateix, tot i els grans canvis que van haver de fer per poder situar Espanya a Europa i en la modernitat democràtica. Però la victòria del PP d'Aznar, maquillat de centrista i aconseguint unir tota la dreta, la franquista i la democràtica, gràcies a la debilitat i falta de fermesa de l'última època de González, va donar l'oportunitat a la vella política autoritària i corrupta de tornar al poder. Només l'escandalós error de l'atemptat d'Atocha que va cometre Aznar imputant-lo a ETA, va permetre als socialistes tornar al poder, ara amb un líder jove i inexpert. El miratge de l'enriquiment econòmic va permetre a Zapatero revalidar la presidència, però abans ja havia cedit en un punt important, al qual s'havia compromès amb Maragall, la creació de l'Espanya federal. La pressió de l'espanyolisme del PP i fins i tot d'elements del mateix PSOE, més la complicitat interessada de CiU, van donar lloc a un pas enrere fonamental, primer retallant l'Estatut que Maragall havia impulsat, i després traient el mateix Maragall de la Generalitat. I el pas enrere s'ha anat consolidant amb l'actitud del PSOE respecte al Tribunal Constitucional, temorós que parant l'ofensiva del PP contra l'Estatut pogués perdre pel camí molts vots.

Pel que fa a la política econòmica, l'endegada neoliberal i privatitzadora, a part de la corrupció induïda sense vergonya de l'etapa d'Aznar, fixada en el boom immobiliari, els socialistes no només no la van parar, sinó que van pujar al carro ocupant les butaques que calia, però en cap moment es va refer un plantejament de caire més estatalista. Un cop arribada la crisi (o sigui l'abús sense cap control dels financers, els bancs i les grans corporacions), el govern socialista no ha entrat realment en l'origen del problema, legislant i posant-hi fre, sinó que, temorós de ser impopular, ha maquillat la crisis fins que s'ha trobat entre l'espasa i la paret, i ha fet el paper de la trista figura: mentre grans corporacions i bancs continuen, avui mateix, guanyant molts diners, ell es veuen obligats per pressió internacional a retallar la despesa de l'Estat, fent pagar a la classe mitjana i baixa tot el pes de la crisi.

Pel que fa a la corrupció i a la justícia, els socialistes estant ara per ara en mans dels jutges conservadors dirigits directament pel PP, i es veuen incapaços de parar l'ofensiva antidemocràtica que s'està produint, sigui en el cas Gürtel, sigui en el processament del jutge Garzón. I el que és pitjor, no es veu en l'actual govern cap actitud ferma ni cap defensa del jutge ni cap denúncia de la insolència amb què actuen senyors com el president Camps del País Valencià. La sensació ara per ara és que el socialisme està debilitat i es veu incapaç de tenir polítiques fermes i clares en la defensa del seu teòric ideari, que és la justícia, la democràcia i la igualtat social. Lliurat al neoliberalisme capitalista, lliurat a l'espanyolisme ranci, lliurat als corruptes i als jutges conservadors, es veu incapaç de consolidar a l'Estat espanyol el camí de la transició cap a un país modern, democràtic, igualitari i federal. El lideratge polític del PSOE, i en part d'un sector del PSC (amb polítiques a Barcelona de cara a la galeria, com els Jocs d'hivern o la Diagonal) és ideològicament dèbil, i a la pràctica veu la seva agenda marcada per la dreta.

La mateixa tebior amb què el PSOE va tirar endavant la Llei de la Memòria Històrica, la solució salomònica de convertir l'Arxiu de Salamanca en un centre genèric i la resistència a tornar els papers a Catalunya, o el silenci sospitós amb què contemplen el processament del jutge Garzón per haver volgut desenterrar el passat franquista, i no cal dir, el trist paper que estant fent en aquesta crisi econòmica (algú entén que al davant de la CEOE hi hagi un empresari estafador i ningú no digui res?), no augura res de bo. La dreta espanyola és tenaçment autoritària i antidemocràtica. Només un PSOE fort i amb idees la pot parar. Que ara estiguin governant és un miratge, perquè el seu govern és temorós i fa seguidisme del PP. No és que aquest fenomen només passi al PSOE (als francesos, als alemanys i als anglesos, ara per ara, estan a l'oposició), però que passi aquí és preocupant. A Europa la dreta es va curar amb el nazisme. Aquí, el franquisme encara és viu. Els procediments del jutge Varela per encausar Garzón o els treballs del Tribunal Constitucional són una vergonya jurídica. I els del PSOE, muts. Què esperen? Els anglesos i els francesos van contemporitzar amb Hitler. I ja sabem què va passar. Fer passos enrere, en democràcia, és matar-la. Ja saben a què juguen, senyors socialistes?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.