La guerra cultural

ERC ha decidit desbloquejar Espanya. O la política espanyola, més ben dit. O els poders legislatiu i executiu, si voleu. Uns hi estaran d’acord, els altres en contra. A banda i banda de la trinxera. Perquè de debats amb honestedat intel·lectual, n’anem justets. I no només a la política. Però, sigui com sigui, serà molt interessant. Després de tot un 2019 marcat bàsicament pel bloqueig i el judici del procés, el 2020 ha començat amb un d’aquells dies en què els titulars van a desenes. Primer govern de coalició de la democràcia. El 15-M arriba a La Moncloa amb llàgrimes i tot de Pablo Iglesias (el de Podem). Els comunistes tornaran a tenir un ministre. Ada Colau tria el d’Universitats, Manuel Castells. Els independentistes d’ERC fan president Pedro Sánchez. Bildu demostra sentit d’Estat... espanyol. Junqueras és escollit vicepresident d’Els Verds/ALE al Parlament Europeu, on l’esperen dilluns, al costat del president a l’exili Carles Puigdemont. Sis dels 13 membres de la Junta Electoral Central admeten que no són competents per inhabilitar el president Quim Torra.

Hi ha tres espanyes, almenys. La vermella i la blava. Però també la de colors, que és la més real. La de Podem. La de Bildu i el PNB. La d’ERC. La de les nacions i la que, des de Madrid, s’hi reconeix. I al PSOE li ha tocat admetre-la. Dels dos grans partits, és l’únic que pot. Ells mateixos s’hi assemblen. Per això a Catalunya hi ha el PSC i no el PSOE. Molt bé. És la gran oportunitat, no sé si l’última, que tenen per guanyar la batalla de les idees. La guerra cultural. Que serà duríssima. No cal anar gaire lluny. José Luis Rodríguez Zapatero, que va tenir un bienni valent, la va acabar perdent davant del marc mental imposat per una FAES que fa tremolar les cames als barons i a l’ànima més jacobina del partit de Pablo Iglesias (el del PSOE). Serà interessant veure-ho. Però serà interessant, sobretot, veure com els qui es feien els equidistants davant el neofeixisme, ara es posaran les mans al cap. Benvinguts al club.