Ullastret

A Ullastret, el dematí del dia de Reis, hi ha un silenci que confon. La nit abans, tal com diu el tòpic i mana la tradició, nenes i nens deuen haver dormit nerviosos en els seus llits després d’haver deixat pa i galetes i aigua i llet i ves a saber què més a Ses Majestats i al seu seguici. Abans, si més no a la Bisbal, la tradició deia que deixéssim també garrofa per als cavalls. Però avui on en trobaríem? No sabríem tampoc on poder buscar-ne, a Ullastret. I potser tampoc no cal perquè els Reis ara venen amb camells, amb carrosses, amb vaixell o amb tren, com veig que fan els de Lleida. També a Ullastret, com a tants altres pobles, no veig nens i nenes al carrer el dematí del dia de Reis. És veritat que és molt d’hora, però també que, si no fos pels nens i nenes catalans fills de pares que han vingut del Marroc, de l’Àfrica o de més lluny, costaria de veure mainada a molts carrers de ciutats i pobles. Sí, a començament de la tercera dècada del segle XXI, els carrers van essent cada vegada més nostres, però fa temps que han deixat de ser de molts nens. Amb una colla d’amics, a les nou del dematí del dia de Reis, un que ha fet d’arxiver ens ha portat a Ullastret fins a aquesta llotja, i un altre que ha fet de paleta explica que el teulat és de salt de garsa. Teules subjectades a cada punta, d’una llata a l’altra. Res més. Ni tirant, ni cairats, ni careners, ni cap més revestiment. I prou, que si continuo el meu amic paleta encara riurà. Però ens agrada la simplicitat del teulat de salt de garsa de la llotja d’Ullastret, la ingenuïtat amb què nens i nenes reben els reis d’Orient cada any, els únics que són de veritat; la il·lusió infantil amb què tants i tants adults vam votar l’1 d’octubre, quan semblava senzill i qüestió de dies independitzar-se d’Espanya. Com hem anat fent, doncs, amb els teulats, també hi ha actituds i il·lusions que avui els adults sabem que hem de millorar. Perquè no volem perdre.