Azaña i Don Isabelo

A molts espanyols els costa acceptar la grandesa de l’ajuda mexicana que van rebre els seus avantpassats, a partir del triomf dels feixistes, l’any 1939. Segons estudis acurats podem dir que van ser unes 130.000 persones les que, gràcies al govern mexicà, van salvar-se de morir o, com a mínim, de passar-ho molt i molt malament. No s’ha de perdre de vista que, no tan sols va obrir les portes als refugiats, sinó que també els va venir a buscar i els va ajudar a fugir d’Europa. També cal prendre en compte els milers que, d’una manera o altra, van venir a parar a Mèxic: més que a tots els altres països d’Amèrica plegats! Cal afegir tot el que van fer personalment l’ambaixador Luis I. Rodríguez, el cònsol Gilberto Bosques i llurs col·laboradors, molt més del que s’esperava d’ells, per protegir els que reclamaren o tractaren de matar els feixistes i els nazis, que també és d’un valor extraordinari.

Aquí És on comencen a retallar. M’he trobat amb gent que assegura, amb aquell posat de saber-ho tot que els caracteritza, que no van ser més de deu mil... Només el Nyassa l’any 1942 en va portar set mil. També diuen que la rebuda no va ser tan bona... Després, pel que fa als seus descendents, ara ens trobem que Mèxic hauria de ser l’agraït per tot el que van aportar-li els refugiats...

També resulta que un tal Isabelo Herreros, president d’una Associació Manuel Azaña, assegura que l’ambaixador Rodríguez exagera sobre l’ajuda que va donar a Azaña, passant per alt el fet que, pistola en mà, va foragitar el tal Pedro Urraca, el segrestador de Companys. Herreros també fa l’orni per no dir que Azaña va morir en territori declarat diplomàticament mexicà i nega que la mateixa bandera que tenien al balcó hagués cobert el taüt d’Azaña, quan el portaven al cementiri. Don Isabelo desqualifica tant els escrits del propi Rodríguez com els testimonis de diverses persones que fins i tot presidiren el dol per tal que no gosessin desfer-lo els petainistes. Senzillament invalida les informacions referides per Rodríguez a les seves memòries i en els informes oficials i secrets que va estar enviant a Mèxic, com era la seva obligació, i en alguns altres documents públics.

Pel que fa a la meva informació, que rebutja per superficial, don Isabelo perd de vista que vaig ser director general d’Arxius i Biblioteques del Ministeri d’Exteriors mexicà durant vuit anys i, a més a més, que en aquells anys vuitanta encara vivien, ja retirats, actors de la diplomàcia mexicana d’aquells temps. Entre altres, Alfonso Castro Valle, qui va ser tercer secretari de l’ambaixada a França (1939-42); Antonio Haro Oliva, attaché militaire que, fins i tot, es va fer càrrec esplèndidament de la protecció d’Azaña; el matrimoni Gamboa, que tantes atencions va tenir pels refugiats, i d’altres que també sovintejaven el meu despatx, on sempre hi havia bon cafè en un lloc adient a la seva disposició. També he de dir que, com a historiador acurat que soc, Don Isabelo hauria de suposar, en lloc de fer el maco, que quan dic que el burro és blanc és perquè en tinc prou pèl a les mans.