A la tres
S’ha acabat el dol
Demà, quan els eurodiputats que falten prenguin possessió del seu càrrec legítim a Estrasburg (i si n’hi ha un que no ho fa és perquè està segrestat) hi continuarà havent presos polítics i exiliats, com n’hi va continuar havent l’endemà de la investidura de Pedro Sánchez. Però aquests dos fets, la investidura a Madrid i la presa de possessió a Estrasburg, inauguren un 2020 en què la política catalana sembla que deixa enrere l’estat de dol dels últims dos anys generat per la repressió i culminat per la vergonyosa sentència del Suprem. Ara toca intentar tornar a agafar les regnes de la cursa política.
No serà senzill. Perquè la realitat és que al Puig de les Basses, a Lledoners, i a Mas d’Enric hi continua havent polítics i activistes ostatges d’un Estat espanyol que justament volia això, tenir ostatges com a basa per negociar. Tot i que la prioritat número u és la llibertat dels represaliats, o potser perquè aquesta és la prioritat, fa la sensació que els dos episodis que inauguren la nova dècada són una injecció d’energia per als dos principals partits de l’independentisme. Cadascun a la seva manera. Esquerra, intentant, a pesar del cost polític que li pot comportar, recosir les relacions amb Madrid, seu de la força bruta però també d’un creixent deteriorament institucional en el qual cal burxar. Junts per Catalunya, redoblant la pressió des de l’exterior que ha garantit en aquests dos anys que el cas català no quedés sepultat sota l’estora del deep state hispànic mentre Europa mirava cap a un altre costat.
El principal problema és, em temo, que els dos grans partits (el tercer només serveix per no fer ni deixar fer) han decidit, i és humanament comprensible, que ja han acumulat prou màrtirs. Per això a partir d’ara destinaran totes les energies no pas a continuar combatent l’Estat espanyol sinó a batre’s entre ells. L’objectiu comú de la independència ha mantingut més o menys soterrat el caïnisme durant una dècada. L’ajornament tàctic de l’alliberament nacional està a punt d’oferir-nos alguns dels espectacles més lamentables de la política catalana dels últims anys. Ara que el dol es dona per acomiadat, em temo que ens faran passar molta vergonya.