Dèficit democràtic de l’ATM

La realitat de la mobilitat indica avui una gran ciutat central, formada per la gran Barcelona i el Delta, i en segon lloc les comarques del seu voltant: Maresme, Vallès i Baix Llobregat. La resta són continuïtats lineals per corredors de la costa, el prelitoral o els rius: Anoia, Llobregat i Congost. Voler ignorar aquesta realitat regional i cenyir-la al reduït àmbit oficial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 36 municipis d’una realitat de 130, és una mesquinesa interessada. I aquesta curtesa de mires explica el limitat problema que es reconeix des de les administracions, els recursos econòmics destinats i la mateixa representació política als òrgans de l’ATM (Autoritat del Transport Metropolità).

Avui governen el consorci de l’ATM la Generalitat i, per la part local, l’Ajuntament de Barcelona i l’AMB, i algun acompanyant escadusser. Les administracions locals representen 3 milions d’habitants, però n’exclouen 2 de la resta de la regió immediata. La dimensió real de la mobilitat planteja l’obligació d’una representació política als òrgans de l’ATM que respecti el pes regional, com també un sistema local de gestió que reconegui les especificitats territorials, perquè no és el mateix la ciutat del Metro i del Delta, que el Maresme, el canal del Llobregat o el Vallès. Aquesta assumpció avançaria cap a una administració de la regió metropolitana sense exclusions, la qual superaria l’actual concepció en corones: un centre amb reconeixement, format per Barcelona i l’AMB, i una perifèria exclosa. I reconeixement significaria atenció, recursos i representació. L’excusa que l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea hi tenen una representació exclusiva perquè hi aporten directament recursos propis és falsa. Perquè hi aporten diners, sí, però no paguen el major servei públic al seu àmbit, són els recursos de la Generalitat els que ho fan, alhora que els serveis i l’aportació pública baixen en picat a la segona corona.

Els consells comarcals del Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat haurien de formar part dels òrgans de govern de l’ATM com hi són l’Ajuntament de Barcelona i l’AMB. Aquestes dues institucions ho farien en nom de la macrociutat central i la resta en representació de la regió. Altres comarques també hi podrien ser, cadascuna en funció del seu pes, però cal superar la visió estreta actual i, sobretot, l’exclusió antidemocràtica, que és la base del maltractament territorial. Tot plegat per respecte democràtic, per reconeixement de la magnitud del problema, però també, i molt, en nom d’una Barcelona regional de 5 milions que es nega a si mateixa a diari, quan aquesta dimensió és un gran valor de país i de la capital mateixa.

Avui impera al centre, Ajuntament de Barcelona i Àrea, una visió de plena gasiveria, mentre que a la perifèria, a les comarques veïnes, la posició és directament de misèria, amb només queixes puntuals sobre tarifes, amb un servilisme impropi. Tot plegat constitueix una política deplorable, sense projecte de país. Mentre que una part de la ciutadania exerceix “mobilitat metropolitana”, la resta simplement “es mou”. Aquest és l’origen de l’escarni, “moderns” contra rústics.