Deutors de la veritat

“Quan acabi el judici hi haurà uns dolents i un heroi i tindrem una veritat.” Aquesta és, en la ficció de la sèrie Chernobyl, la devastadora frase del cap de la KGB per determinar tot el relat oficial que es va ordir per amagar el seguit d’ambicions, badades i incompetències que va provocar el pitjor sinistre nuclear de la història. És cert que la sèrie, de factura americana i britànica, explota una mica massa els tòpics atribuïts durant la Guerra Freda al dimoni comunista. Estereotips basats en unes imatges projectades sobre una paleta de colors grisos, l’estètica lletgista i rectilínia dels edificis, vodka i tabac a dojo entre la població que condueix vehicles empolsinats i habita sense somriure mai en pisos llardosos de formigó pelat. Però, malgrat els llocs comuns, el missatge perviu, demolidor: la realitat va ser segrestada, el veredicte de la vista ja estava dictat d’antuvi i el relat ja era redactat en pedra.

Les reflexions d’un dels actors principals ens porten, salvant les distàncies, a situacions actuals. Vivim un moment en què sembla haver-hi més delit per la confirmació, ben ràpida si us plau, dels biaixos prèviament establerts per un món, avui dia digital, més adorador del clic que no pas de la sinceritat. La veritat, comenta el protagonista, sovint ens ofèn, “i aleshores mentim fins que ja no la recordem” i “els nostres secrets i mentides són el que ens defineixen”. Molta premsa i molts jutges i polítics hi haurien de pensar, en la seva pròpia definició.