Coses de l’euro

Anys abans de la implantació de l’euro, vaig descobrir els avantatges i els inconvenients de la moneda única ni més ni menys que a l’Àfrica. I va ser a Guinea Equatorial, l’antiga colònia espanyola. Des del 1945, les colònies africanes franceses tenien el CFA, una moneda compartida per totes elles: Camerun, el Senegal, Mali, etcètera. Quan esdevingueren independents van mantenir la moneda, que anava lligada al franc francès. El canvi de la moneda africana, per tant, pujava o baixava seguint l’evolució de la moneda mare. Quan Guinea Equatorial va declarar-se independent, demanà al govern espanyol de fer el mateix amb la pesseta, però aquell contestà que ara per ara bons, de manera que Guinea Equatorial té un bitllet vinculat al franc francès, un banc central francès i un director que en la meva època ni sabia espanyol ni el volia parlar.

Torno a l’euro. La creació d’una moneda única afavoreix clarament els països més forts de la zona, en detriment dels més pobres. L’euro va afavorir Alemanya –economia forta–, mentre que Espanya –economia feble– en va rebre les conseqüències en un primer moment. Ens trobàrem una forta alça de preus, que tots els que tenen una edat mitjana poden recordar. Els preus van pujar de cop per apropar-se als preus alemanys.

No obstant, els europeistes –entre els quals m’hi compto jo– consideraren que la creació d’una moneda única era una mesura positiva i valenta, de cara al llarg camí cap a la creació d’una Unió Europea de debò. Però no hi hagué unanimitat, començant per la Gran Bretanya, que va conservar la lliura esterlina i la circulació dels cotxes per l’esquerra. El general De Gaulle, tot i l’ajut que li donaren els britànics durant la Segona Guerra Mundial, no els podia veure perquè sempre volien anar a la seva. Comparteixo algunes de les raons del general i per altres motius veuria amb satisfacció que Escòcia trenqués el United Kingdom –el Regne Unit.

La moneda única –l’euro– va ser un pas fonamental cap a la Unió Europea, però des d’aleshores els dirigents europeus que pertanyen a la Unió no han aconseguit res de bo. Les passes següents eren la unitat fiscal, la unitat de la legislació bancària i la unitat en la regulació dels contractes de treball. El fracàs ha estat absolut.

La Unió Europea s’ha aturat. L’experiència ens ensenya que mentre hi hagi vint-i-set socis i una manca de líders polítics –més d’un i més de dos–, si no hi ha un cataclisme que ens amenaci, els estats europeus o els seus estimats súbdits volen mantenir-se dintre de la Unió però conservant la seva barretina –és un mal exemple– i les seves tradicions.

Personalment, crec que si no avancem cap a una Unió Europea –unitat monetària, fiscal, laboral, legislativa amb caràcter executiu, etcètera–, Europa pot quedar en un segon rengle mundial darrere dels Estats Units, de la Xina i d’un tercer que no sé ben bé qui serà.

Europa i el Mediterrani encara som el centre del món mundial, com deia en Mikimoto, tot i haver perdut ser el centre financer –em sap greu– i el centre militar –no me’n sap gaire–. Jerusalem serà sempre el centre de les grans religions monoteistes –i de tots els conflictes–, mentre que la cultura grecoromana és fonamental per al món desenvolupat, amb l’excepció de la Xina i l’Índia.