Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó formava part del grup d’articulistes que deien les coses pel seu nom, sense autocensures, ni pors, ni hipoteques a grups, corrents i partits. Durant molts anys va publicar en aquest diari i el seu pensament sobre l’actualitat era una galleda d’aigua freda per als amants de la moderació amansida, una clatellada als que volien dòcils i obedients els catalans, i un cop d’aire fresc per als que volíem trobar en les pàgines dels diaris la realitat amb tota la seva cruesa. Isabel-Clara Simó sempre va tenir clar, per molt minoritària que fos aquella opinió en la política institucional i els mitjans, que la falta de llibertat com era poble era el principal problema del país.

La vaig entrevistar l’any 2012 en aquest diari, amb motiu d’una sèrie d’entrevistes a personatges del món de la cultura i de la societat civil al voltant d’allò que amb el temps vam acabar mal anomenant procés. Em va rebre a casa seva, al Vallès Oriental, un petit refugi amb jardí i aromes de xemeneia en plena frontera entre el Montseny i l’àrea industrial del país. La seva visió sobre el que havia de venir era, vist ara, absolutament premonitòria: “Serà complicat. Serà desagradable. Ens insultaran, ens diran talibans, ens faran de tot”, va dir. “Però si tot això ho aguantem, serem lliures.” Ella ho deia en un moment en què molta gent encara dubtava si allò anava de debò o no. De fet, fins al dia abans de l’1 d’octubre del 2017 encara n’hi havia molts que pensaven que allò era un bluf, una estratègia de partits, un invent iniciat per Artur Mas, i no una demanda profunda i essencial d’una gran majoria de ciutadans. Gent que presumia de lúcida i moderada confonien desitjos i realitat. Però Simó hi veia clar, i hi afegia: “Serem independents, en els propers anys, perquè tot això està ja molt madur i no tindrà tornada enrere.” La feia patir, això sí, que el camí seria dur i no tant per culpa de l’Estat, sinó pels propis tremolors de cames: “Som tan pusil·lànimes que qualsevol cosa que ens diguin ens provoca molta tristesa i ens agafa un gran sentiment de culpa, com a tots els perdedors. Em fa molta ràbia dir-ho, però necessitem persones amb prou personalitat per apaivagar les angúnies, les pors i les cagarrines que hi haurà a casa nostra.”