Tribuna
Dos interrogants i un futur
Se suposa que la denominada educació bàsica, la primària i la secundària obligatòria, hauria de facilitar això, una educació bàsica i comuna per al conjunt de la població fins als setze anys. Una primera pregunta que ens podem fer seria si realment ho aconsegueix. És a dir, el conjunt dels noies i noies quan acaben els tretze o més anys d’escolarització han assolit una mateixa cultura comuna? I encara una segona pregunta: els continguts assolits constitueixen realment “la cultura bàsica” necessària per afrontar les properes dècades del segle XXI?
Resulta evident que no tothom acaba l’educació obligatòria amb els mateixos coneixements, habilitats i valors assolits. I més enllà d’analitzar les desigualtats estructurals del sistema que impossibiliten aquestes fites comunes, ens hem de preguntar si aquesta finalitat del sistema és realista o, per contra, es formula des d’un miratge apriorístic absurd que considera tots els alumnes capaços d’assolir uns aprenentatges similars pel fet de compartir centres, edats, currículums, horaris i recursos dissenyats des d’una pretesa homogeneïtzació quan tots sabem que els alumnes, en ser persones singulars, són i es comporten de forma heterogènia.
S’imposa revisar a fons els objectius curriculars perquè el sistema educatiu pugui garantir al conjunt de la població escolar el respecte a la singularitat del ritme d’aprenentatge i les particularitats de tothom. I que ho faci sense penalitzacions sancionadores sinó des del reconeixement de les potencialitats de cadascú. En referència al segon interrogant, la resposta també és diàfana: no, la suposada cultura bàsica continguda en el nostre actual currículum escolar no està en condicions de fornir l’entramat cultural, social i de sensibilitat necessaris perquè cada noi i noia pugui construir un projecte personal de vida; i que ho pugui fer des d’una base sòlida que li permeti afrontar els grans reptes dels propers decennis.
En definitiva, ens urgeix un replantejament no només del “per a què” de les escoles en relació amb el seu alumnat (què ens hem de proposar per a cadascun dels nois i noies des del reconeixement de la seva singularitat) sinó també del “què” (què cal aprendre per bastir els projectes personals en el segle XXI) i del “com” (com organitzem el sistema educatiu més enllà del constructe “escola”). Ens cal abordar aquesta reflexió per alliberar l’escola del seu rol reproductor de molts dels desajustos actuals (desigualtats, estratificació, expulsió del sistema, desencaix entre allò que s’ensenya i allò fonamental que cal aprendre) i perquè pugui esdevenir l’instrument que garanteix l’aterratge al món adult d’una població tota ella empoderada i preparada per fer front amb èxit i confiança al futur que ens interpel·la.