Vox no és punt de trobada

Un cop assumits uns principis i comportaments democràtics, hi ha espai per al diàleg, la discussió i fins la diferència. Dic això perquè durant els últims dies –arran de la constitució del nou govern espanyol i arran dels aquelarres d’ultradreta– noto que dec portar un imant al cim que atrau persones que han callat (i callen i callaran) com morts davant els casos de repressió contra l’independentisme, però que ara, tan necessitades com estan de conjurar la seva complicitat amb la repressió, et fan saber que tu i ells, malgrat les diferències amb el “tema-de-la-independència”, esteu lligats per l’oposició frontal a Vox.

És evident, indiscutible, que hi ha nivells abismals entre aquests sectors de l’esquerra espanyola i Vox. Però no crec que comparteixi gran cosa amb ells. La repressió contra l’independentisme ha arruïnat vides i famílies, i ha implantat una lògica que deixa una part de la població –la independentista– sense garanties jurídiques plenes, i sense llibertats i drets bàsics. Això, des de totes les distàncies que es vulgui, mereixia una resposta, i no la defensa d’una sobirania espanyola entesa com a principi de repressió (presó, exili, multes, imputacions, conculcació de vots...).

Alguna cosa s’ha trencat. I s’ha trencat per sempre. Tot i que haurem d’apostar per relacions socials i personals pragmàtiques, trobo que hi ha alguna cosa ofensiva en aquesta esquerra espanyola que ara et reclama posar el comptador a zero o et presenta aquest moment com una finestra d’oportunitats. Fals. T’estan imposant l’amnèsia. Ho saben: en aquesta magnificada taula de negociació, una de les parts hi arriba decapitada, amb drets arravatats i amenaces i execució de les amenaces.