Europa davant el món

Estem en un món cada vegada més globalitzat, amb àrees de poder econòmic que sobrepassen un estat clàssic i que obliguen a coordinar-se o a establir aliances per fer front a reptes que cada vegada són més globals, com ara el canvi climàtic, les migracions, la gestió de l’energia, l’economia, en un futur no llunyà la gestió i el control de l’aigua i també de les terres per produir aliments, entre d’altres. En fi, que va quedant lluny aquella societat basada en els estats tancats, amb exèrcit, fronteres i moneda propis i que confrontaven el seu poder amb els altres estats veïns i fins i tot amb els llunyans. La realitat política va més lenta que la dinàmica de canvi de la societat, però és cert que es van fent canvis, com és el cas d’Europa amb la creació de la UE, unió d’estats que han decidit anar junts per ser més forts en el concert mundial. Però això requereix tenir voluntat política, sovint qüestionada, i capacitat per fer-se respectar i ser influent, que vol dir tenir capacitat en seguretat i defensa i també cohesió interior; en definitiva, tenir capacitat per gestionar amb èxit els objectius establerts, que en el cas de la Unió Europea són els valors de la democràcia, la pau, l’estat de dret, el respecte a les minories, la tolerància, etc., i que conflueixen a oferir a la ciutadania europea espais de llibertat, seguretat i benestar.

La veritat, però, és que no és fàcil portar a terme aquests nobles objectius, per la dinàmica i evolució del món, amb grans àrees econòmiques i polítiques que amenacen l’hegemonia europea, i també a vegades pels interessos interns dels mateixos estats membres, que malmeten l’interès comú europeu.

Així, si els europeus volem continuar tenint capacitat d’influir en el món, que no vol dir fer-ho només per la força, sinó també exportar la idea dels valors europeus, ben segur que hem de fer dos camins diferents però complementaris. D’una banda, avançar cap a la unió política, potenciant els espais de política exterior i de seguretat i defensa i també anar cap a una economia integrada a tots els estats membres, que de fet ja s’hi està avançant. I, per altra part, s’ha de potenciar la cohesió interna dintre de la unió, avançant amb la integració dels espais de justícia i interior, també amb polítiques pressupostàries i fiscals comunes, i avançar cap a l’Europa social, en la qual es vagin reduint les desigualtats, i amb respecte a la diversitat europea, en la qual tothom pugui mantenir la seva identitat individual i col·lectiva. Entenc que tot plegat pugui sonar a carta als Reis, però entenc també que si els polítics i la pressió de la societat no ens porten cap al camí descrit, podem entrar en una fase de desinterès europeu, que ens podria portar a una visió estatal de la realitat, que ens encaminaria cap a la irrellevància. Hi som a temps, però calen canvis estructurals que permetin l’existència de les identitats diverses que hi ha a la Unió Europea i que alhora ens encaminin cap a la unió política europea, i tot això prenent com a base els valors europeus. En definitiva, fer cas de veritat del lema de la UE: Units en la diversitat.