Riures enllaunats

La justícia espanyola s’entesta a jutjar i tornar a jutjar el mateix una vegada rere l’altra. Al Tribunal Suprem, a l’Audiencia Nacional, als jutjats de primera instància, al Tribunal de Comptes. Un cop a l’any hem de sentir el fiscal de torn preguntant per cons voladors, llançament d’ampolles de plàstic, cordons policials, secretàries judicials porugues i piulades de Jordi Sànchez. Com si no hagués existit el judici al Suprem, ahir era el torn del fiscal Miguel Ángel Carballo, el dels joves d’Altsasu o el de Tamara Carrasco. No caldria afegir-hi res més. El cas és que la primera part de l’interrogatori al major dels Mossos d’Esquadra semblava més dirigit a Jordi Sànchez que a Josep Lluís Trapero, fins al punt que el major li va haver de recordar: “El senyor Sànchez no és el meu tema.” Carballo intentava donar-li lliçons d’organització de dispositius policials i criminalitzava el manteniment d’una interlocució amb els manifestants. “No renunciarem a parlar”, va haver d’aturar-lo Trapero. Parlar i tota la seva gamma de sinònims no són el fort de les institucions de l’Estat espanyol. No és que calgui una desjudicialització de la política, cal també una reforma a fons de la justícia espanyola, un reset, començar de zero. No sé si el poder judicial espanyol és irreformable, però és clar que a Catalunya li cal una justícia pròpia, independent d’un Consell General del Poder Judicial que se situa al marge o que es creu per sobre de la justícia europea. Urgeix deslligar Catalunya d’una justícia ara controlada per darrere per uns, demà potser controlada per darrere pels altres; una escissió catalana dins el Brexit judicial espanyol per transitar per paràmetres democràtics de ponderació, equitat i justícia en lloc dels de repressió, acarnissament i humiliació. Ara que Pedro Sánchez, en plena onada de desjudicialització (riures enllaunats), ressuscitarà parts retallades de l’Estatut, serà curiós veure si per ventura se’n recorda, del Consell de Justícia de Catalunya i de l’arquitectura i atribucions que originalment la carta catalana, al cel sia, li atorgava (més riures enllaunats).