Tribuna
Rumiar-s’ho
L’altre dia, un diari barceloní de gran tirada duia un titular de portada que deia: “ERC dona suport als pressupostos de Barcelona, mentre JxCat s’ho rumia”. Fa bé JxCat de rumiar-s’ho, amb el benentès que no es tracta només de Barcelona, sinó de la posició d’aquesta formació davant de la nova etapa política que comporta la formació d’un govern espanyol d’esquerres, disposat al diàleg i a l’entesa amb Catalunya. En la investidura de Sánchez, JxCat no s’ho va rumiar gaire. La inèrcia va poder més: votaria en contra, empesa pel designi de contrastar-se amb ERC i de donar a entendre que aquesta, amb la seva abstenció decisiva, estava traint els seus principis. Li tornava així les monedes de plata que ERC li havia encolomat la tardor del 2017, quan el president anava a convocar eleccions.
Ara, però, la bel·ligerància de JxCat amb ERC com a únic paràmetre té massa risc: pot ser molta la gent –entre la qual, molts electors independentistes– que no entenguin el vot de JxCat contra el govern d’esquerres que ofereix negociació. Ja no contra el PP de la recollida de signatures i la catalanofòbia ni contra el Rajoy contumaç de “la callada por respuesta” i la judicialització ni contra l’aznarisme rampant de Casado, no. Tampoc contra la cridòria peixatera de Ciutadans, no (amb perdó de les magnífiques peixateres que em criden “Vine, rei, mira quin llobarro més maco que tinc”). Sinó contra qui, finalment, ha pres un compromís clar i net per seure i parlar (era “Sit and talk”, oi?) per desjudicialitzar el conflicte Catalunya/Espanya, per avançar cap a una sortida raonable i referendada per al poble de Catalunya. N’és garantia, a més, que ho estigui fent a repel de poderoses inèrcies pròpies i contra el vendaval guerracivilista desfermat per les dretes espanyoles. Massa electors de JxCat senten l’esglai de veure el seu vot coincidint amb el de Vox, PP i Cs. Una cosa és dir “Tots són igual” quan el caos generat i la confusió resultant ho poden fer mínimament versemblant. Però ara?, quan les televisions ens han mostrat amb detall les sessions senceres de la investidura a les Corts Generals i hem pogut sentir els uns i els altres i veure com s’establien les línies de confrontació en funció del conflicte Catalunya/Espanya? Cal que JxCat s’ho rumiï molt ben rumiat.
Tot el procés ha vingut determinat per la competició a mort entre JxCat i ERC, tots dos a l’encalç de l’hegemonia sobre el mateix espai. Ha estat la subhasta del “...i nosaltres més!”, iniciada ja en el Parlament de Catalunya, durant l’elaboració de l’Estatut. O, per ser més exactes, l’aposta de Rebel without a cause, a veure quin cotxe és l’últim de frenar, a tota velocitat cap al precipici. I és que JxCat no ha perdut mai l’esperança d’aturar el relleu que anuncien les enquestes: el relleu del món “convergent” per ERC al capdavant de l’espai nacionalista. I, de fet, fins ara, a les eleccions catalanes, a última hora, sempre se n’ha sortit. Però és llei de vida i un dia ha d’arribar. Sí, JxCat ha de rumiar-s’ho amb calma i sentit patriòtic. És legítim estirar la competició amb ERC fins a fer esclatar el nou moment polític espanyol? I després què? De nou la fantasia? Sap que no és veritat que “com pitjor, millor”, que equival a una ruleta russa amb una recambra que molt probablement contingui un sol forat, el de la bala. El sentit comú diu que “com pitjor, pitjor”.
D’altra banda, Catalunya necessita obrir una nova etapa amb urgència, basada en una entesa amb l’Estat que comporti un avenç real, però també i sobretot basada en el retrobament nacional. Perquè no hi ha nació sense un consens suficient entre la ciutadania. La nació és aquest consens. La memòria, la història, allò que hem estat i hem produït, tot sol, són meres peces de museu. La nació viva és molt més que això: és la vibració compartida de la ciutadania, en la seva ampla pluralitat, amb intensitats diverses, amb identitats compostes, però amb un denominador comú que la cohesiona i que dona peu a un projecte compartit de futur que confirma la nació. Ho hem sabut fer altres vegades: aquest és el secret de la rara pervivència nacional de Catalunya. És hora de girar full i de refer la nació viva. JxC, certament, ha de rumiar-s’ho.