‘Catalonia, sit and talk’

Fa uns dies reapareixia Tsunami Democràtic amb un comunicat on es vanagloriava d’haver “aconseguit imposar una agenda i un marc polític propi: prova irrefutable és com ha calat el lema Spain, sit and talk”. Més que calat, el lema ha estat vampiritzat pels partits, utilitzat en campanya, i servit per justificar la investidura del PSOE. Ha legitimitat el rol d’Espanya com a interlocutor, en lloc de presentar-lo al món com el que és: un règim fallit i antidemocràtic que incompleix les lleis europees. I ha convertit la negociació en un objectiu en si mateix, mentre la independència desapareixia de l’agenda, com el Tsunami desapareixia dels carrers. Només el temps dirà si, a part del lema, la seva funció històrica ha estat de mera vàlvula d’escapament –amb desconvocatòria inclosa– de la indignació popular contra la sentència. Igual de greu que el suport d’ERC a la investidura és l’acceptació acrítica dels altres agents. De fet, si JxCat hagués estat necessari, el partit de Mas, Buch i Mas-Colell i Bel probablement també s’hauria abstingut, com mostra el pacte de la Diputació. Des de la CUP s’han enviat missatges de wait and see, animant les negociacions, i el Consell de la República ha demanat un lloc a la taula.

El sobiranisme institucional torna a l’autonomisme i considera el diàleg l’única via. Ningú demana obrir les presons, ni fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. Ningú proposa crear un nou mandat, ja ningú dissenya fulls de ruta per aconseguir la independència en 18 mesos. I de tant repetir-ho, cada cop més gent compra el relat que la derrota del 2017 fou per un excés d’unilateralitat el 6 i 7 de setembre en lloc d’una falta d’unilateralitat el 3 i 10 d’octubre. La repressió ha aconseguit els seus objectius. La reacció a l’incompliment del TS al TJUE, fent un recurs de súplica al mateix TS i sense cap mobilització, és el súmmum de la resignació i de dos anys de cessions que han deixat l’independentisme desarmat. Espanya abusa, envia la policia, posa joves i polítics a la presó, incompleix resolucions del TJUE, i el que fem és barallar-nos per les cadires d’una taula de diàleg? Això sí que és la síndrome d’Estocolm.

El suport a la investidura agreuja la situació. Blanqueja Espanya just quan el món sí que veu les seves arbitrarietats judicials, i trasllada el conflicte entre Catalunya i Espanya cap a una picabaralla entre la dreta espanyola i una “esquerra” que inclou el PSOE-155. D’un procés d’alliberament nacional a salvar Espanya del feixisme. Per reforçar aquest relat, Rufián ha arribat a negar evidències empíriques que Andreu Nin ja denunciava fa 100 anys: Espanya ens roba. I és una temeritat negar-ho, perquè identificar la secessió amb millores materials i la fi del dèficit fiscal sí que eixampla la base. Una altra fal·làcia és que el govern espanyol caurà si la taula de diàleg no avança; un cop investit, Sánchez pot aguantar quatre anys amb altres aritmètiques parlamentàries. L’argument que calia investir el PSOE perquè l’alternativa era pitjor és nociva: per aquesta regla s’hauria d’haver regalat la investidura sense ni negociacions, i el dia de demà caldrà votar a favor del PP perquè VOX és pitjor encara. Triant el mal menor només es recula. I es tracta d’avançar, triant l’opció amb més força mobilitzadora, més credibilitat internacional, que més desgasti el règim. Cap taula de diàleg ens portarà a la independència, però aquesta encara menys. Qualsevol negociació amb el PSOE quedarà en res un cop la dreta espanyola recuperi el poder. El marge de negociació és nul; les baronies del PSOE, que sobreviuen del seu anticatalanisme, mai acceptaran cap cessió més enllà d’engrunes. Dir que el PSOE del 155, del 23-F, del GAL, de l’OTAN, de l’Estatut, etc., no pertany al deep state és preocupant tant si la direcció d’ERC s’ho creu de veritat com sols si ho vol fer creure. El PSOE és part intrínseca del règim monàrquic espanyol, i abans caurà Pedro Sánchez que el PSOE accepti l’autodeterminació. No caldrà, la taula està pensada justament per trobar una solució intermèdia que rebutgi l’autodeterminació. D’aquí la voluntat d’ERC d’incloure els comuns a la taula o de “tenir en compte el 50% no independentista”: com més descafeïnades siguin les propostes des de la part catalana, més pot durar la fantasia que la taula funciona.

Si mai una taula de negociació porta a un referèndum vinculant serà perquè Espanya la demana, com a últim recurs, forçada pels esdeveniments: després d’una mobilització popular permanent amb control sobre el territori i impacte sobre l’economia, una intervenció internacional i una desobediència institucional disposada a arribar fins al final. Només en aquest escenari, només si l’alternativa és la ruptura constitucional a fets consumats, Espanya implorarà el diàleg, enarborarà el Catalonia, sit and talk i acceptarà un referèndum vinculant. Sense aquesta alternativa, tota taula serà un simulacre que fa perdre el temps, les oportunitats, i que blanqueja el règim espanyol. Ni sit and talk ni wait and see; per aconseguir la independència la unilateralitat segueix sent l’únic camí.