Ells se’n van, l’art es queda

Malament ha començat el 2020 pel que fa al món de l’art. Uns protagonistes significats ens han deixat.

Només d’estrenar l’any vam dir adeu al galerista i editor Joan de Muga i al col·leccionista i perfumista Ernesto Ventós. Amb tots plegats es pot construir un relat dels darrers anys de l’ambient artístic català. Ventós perquè era un apassionat de l’art, en gaudia d’una manera que situava el col·leccionista a la mateixa alçada que el creador perquè aportava vida al sector. Donava sentit a les galeries i a la seva feina, i ho feia des d’una òptica personal: comprava peces que tenien relació amb el nas i el sentit olfactiu. Honorava així l’art, el seu ofici de perfumista i els sentits. Al seu torn, Joan de Muga és una altra part del mosaic de l’art recent. La seva galeria Joan Prats i la seva editora i sala d’art Artgràfic ens van presentar l’art de més nivell fet a Catalunya. Hi podíem veure Tàpies, Perejaume, Brossa, però també artistes internacionals com ara Christo i John Cage, que va exposar poc abans de la seva mort a l’Espai Poblenou, una proposta també de Joan de Muga que amb la direcció de Gloria Moure va portar l’excel·lència dels autors internacionals del moment.

També ens ha abandonat en aquest fatídic gener la mallorquina Blanca Palou, que amb la seva llarga estada a Catalunya va liderar l’emergència dels anys noranta i els primers del segle XXI del dibuix animat. Una generació nascuda en un moment de recuperació del traç del dibuix i de la llibertat de maniobra que donava el fet que el vídeo i les càmeres digitals començaven a estar a l’abast de tothom. Generació que va tenir la mostra de William Kentridge al Macba com a gran referent.

I un altre personatge singular ens ha deixat: Alonso Vidal, galerista que obria la porta a un art fresc, arriscat, d’esperit jove. Un art, com el seu caràcter, afable, però amb determinació. De tots quatre sento el valor de l’art que ells em van ajudar a gaudir.