A riure (sense ganes)

Es veu que quan riem amb grans riallades, sacsegem el diafragma de forma involuntària i reflexa. Diuen que el diafragma és el múscul que separa els pulmons de la cavitat abdominal i just dessota hi ha el centre neuràlgic més important del cos: el plexe solar, un feix de nervis entrecreuats amb ramificacions a tot l’abdomen. Tot això ho sé perquè m’ho han dit, no es pensin. De manera que riure amb ganes és fer un intens massatge a aquest centre neuràlgic, i així eliminem l’energia negativa que s’hi acumula. A riure, doncs, perquè el mal humor, per contra, genera components tòxics i substàncies verinoses que bloquegen l’energia vital. I això també m’ho han dit.

De tota manera, constato que, a una certa edat, si bé cada dia descobreixo més coses que fan riure per ridícules o per la vistent mesquinesa que comporten, cada dia costa també més de riure amb riallades. Com més va, més difícil resulta fer-se això que en diem un tip de riure. Ara mateix, quan s’ha acabat un altre any de calendari prou complicat (i l’aigua que baixa), els catalans no tenim cap motiu per saltar d’alegria, i ja en sumem un de més o un de menys sense poder riure a gust. De vegades, estic angoixat de no sentir-me inquiet per tot el que passa. La cosa ja comença a pesar, i el món canvia de forma gradualment accelerada. Noto que ara fan les escales més dificultoses que mai, els esglaons són més alts i n’hi ha més que abans. Els esglaons són més grans i, en canvi, les lletres d’impremta són més petites; els diaris s’allunyen de mi cada vegada més, quan els llegeixo. Tot és més lluny: la distància de casa fins al poble s’ha doblat i, a més, han posat un turonet a la carretera, una pujada que no havia notat mai. Els cordons de les sabates són més avall i em costa més d’arribar a cordar-me’ls. Els corrents d’aire són més forts i notoris; la gent que m’envolta és més jove del que jo era quan tenia la seva edat. Aquest dia a Girona, vaig veure sortir alumnes de la universitat, i vaig quedar parat en constatar quines criatures admeten ara a estudiar-hi. Això sí: són més educats del que érem nosaltres, algun d’ells em va dir “senyor”, i un altre em va avisar que el semàfor de vianants ja era verd. Hi ha un fenomen paral·lel, però: la gent de la meva edat són més vells que jo. La setmana passada, vaig trobar un amic de joventut i ha canviat tant que no em va conèixer. Pobret.