Gran Caminada

No hi ha mort més colpidora que la causada per una brutal escomesa armada com la que fa deu dies va llevar la vida al company i amic David Caminada. És un assassinat que ha estroncat de cop una vigorosa carrera professional i acadèmica rellevant; que ens ha pres de sobte un home que encomanava serenitat i bonhomia, i que era un exemple de passió per la feina ben feta, pel rigor en el treball. Gran persona en tots els aspectes. Durant disset anys va exercir el periodisme a la redacció de l’Avui, i des de l’any 2002 estava vinculat a la Universitat Pompeu Fabra com a professor associat. En els últims temps compatibilitzava aquesta ocupació amb una tasca de periodista en el departament de comunicació de l’Ajuntament barceloní. Feia només mig any que havia obtingut amb cum laude el grau de doctor. La seva tesi, dirigida pel catedràtic Jaume Guillamet, tracta a fons de com la premsa nacionalista catalana i basca va reflectir l’evolució política en el període 1975-1981. Va anar a Bilbao, Sant Sebastià i Pamplona per entrevistar, com havia fet aquí, professionals influents en l’opinió pública d’aquella etapa crítica del postfranquisme. Caminada va confirmar amb mètode acadèmic hipòtesis intuïdes, com la que hi hagué una complicitat entre periodistes i polítics que va encarrilar el procés democratitzador espanyol. Era una transgressió del principi ètic de neutralitat. Podia tolerar-se en aquells temps de transició. Però, com deia Caminada, no és acceptable que es mantingui ara.