Sala-i-Martín moral

Fa unes setmanes, en un d’aquests programes d’entrevistes íntimes que ara fan a TV3, Sílvia Cóppulo va entrevistar Xavier Sala-i-Martín. En un moment determinat, ell va dir que allò que valora més a la vida és ser bona persona. No va concretar què volia dir, però va posar l’exemple contrari de la mala persona, que és aquell que vol assolir objectius sense tenir en compte els mitjans. Jo recordo la impressió que em va causar Sala-i-Martín la primera vegada que va sortir a TV3 l’any 97 o 98 en una conversa amb Jaume Barberà. Recordo dues coses. La primera és que va dir que no tenia res a explicar sobre ell mateix, perquè l’important era el tema del creixement econòmic que havia estudiat. Com que gran part del debat a Catalunya sempre es mou en el terreny subjectiu (qui és aquest?, de qui és fill?, amb qui està afiliat?), l’objectivitat de Sala-i-Martín, tan distintiva de la universitat nord-americana, era una alenada d’aire fresc. La segona cosa és que va dir que no és cert que creixement i democràcia vagin junts; a vegades, les dictadures són més efectives a l’hora de generar riquesa. Ara això, tan sols amb l’exemple de la Xina, ja ho sabem tots. Però llavors sonava fort i crec que es va discutir amb algú del públic. Per això va ser estimulant sentir una observació econòmica sense moralismes ni apriorismes ideològics. Després tots hem conegut els principis de Sala-i-Martín: la importància dels números a l’hora d’avaluar percepcions; els beneficis del comerç lliure i el liberalisme, o, en el nostre conflicte, la denúncia de la barbàrie antidemocràtica dels “espanyosauris” en relació amb Catalunya. Per això va sobtar que, després d’aquests principis diguem-ne instrumentals, s’endinsés en el terreny moral i apel·lés a la bondat de les persones. Aquest canvi, ¿no és un símptoma que hem passat de veure la globalització com un espai de creixement infinit a veure-la com un procés que també comporta negativitats com l’especulació i la violència? Quan s’apel·la gaire a la moral és senyal que els mecanismes que ordenen el món ja no poden controlar les crisis que genera el sistema de producció. A més, a Catalunya la referència a la “bona gent” s’utilitza per mantenir l’independentisme en el terreny merament reivindicatiu i simbòlic, tal com fa sobretot ERC, que és el partit de la bona gent i de les mans netes i així desactiva no solament la força transformadora del carrer sinó també l’espai dels postconvergents, que són els que fan negocis i per tant els que se suposa que fan prevaldre el fi sobre els mitjans. Tenint en compte aquestes ramificacions, li haurem de demanar a Sala-i-Martín que no s’estovi tant i que torni a la instrumentalitat amoral de la seva joventut.