La Catalunya invisible

La llevantada de la setmana passada va ser especialment destructiva en els dos punts extrems del país: les anomenades “comarques gironines” i el delta de l’Ebre. Els mitjans de comunicació escrits, parlats i visuals en van parlar amb insistència. A TV3, tot el dia, del matí a la nit i sense interrupció. Vaig estar atent al que es deia. La majoria, la immensa majoria, de presentadors i locutors parlaven de les “comarques gironines” amb una gran i admirable precisió. Semblava que fos territori de la seva propietat. Situaven perfectament el Ter, l’Onyar i les poblacions que aquests cursos fluvials recorren, des dels pantans de Sau i Susqueda fins a la desembocadura. El retrat paisatgístic era precís, detallat. De vegades semblava de l’escola d’Olot, de vegades de Salvador Dalí. Una altra cosa era quan els mateixos radiofonistes havien de projectar l’atenció sobre el Delta. Feia l’efecte constant que no en sabien la configuració, que n’ignoraven el nom i la situació de les poblacions, que l’illa de Buda havia de ser una porció de terra lluny en mig del mar. Catalunya congrega la majoria de la població a Barcelona i l’àrea metropolitana que l’envolta. A l’hora de sortir a desintoxicar-se o a muntar segona residència, aquest gruix de gent opta per les “comarques gironines”. Hi veuen un tipisme, uns colors torrats, unes cales que les situades més al sud no els serveixen. Dic mentida: molts van també al sud, però queden encallats a Salou i eviten la Cala. Massa avall. (Això de la Cala per dir l’Ametlla és pensant en Josep Martí Blanch, amic estimat). El Delta ofereix un dels atractius visuals més espectaculars de Catalunya. També gastronòmics, si això us mou. Per què tanta gent se’n desentén? És lluny? I la concorreguda Vall d’Aran?

La llevantada es va acarnissar també amb la part del Maresme tocada per la Tordera. La Tordera –en femení, com la Tet o la Tec– és un riu que els que hi passen per sobre per l’autopista no veuen i els que el salven per la carretera observen que no porta mai aigua. No en porta però en reté en uns aqüífers que els pagesos saben on punxar. Un dia l’alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy, em va dur a fer una volta pels camps de conreu de la Tordera quan arriba a mar. Tan aviat érem al terme de Palafolls, com al de Blanes, com al de Malgrat o al poble de Tordera. Els límits municipals es confonien. Semblava que ens belluguéssim per una comarca a part, en un altre món. La Tordera desfermada la setmana passada va destruir aquest món que produïa els més exquisits cultius del país. Vaig trucar a en Pep Soms, pagès de la zona i amic també estimat. “Hauré de començar de nou.” El que no veiem no existeix. Un país tan petit, i de tantes porcions com prescindim.