Una última carta mai escrita

“L’oblit del franquisme forma part del franquisme”, afirma el cineasta gallec Eloy Enciso, que planteja: “Com es pot fer política sense memòria?” També podem plantejar-nos: quina mena de política es fa i quines són les seves conseqüències si s’indueix a l’oblit, com en el cas de la Transició espanyola, que va actuar com si volgués passar per alt el franquisme i les seves víctimes? Enciso ha aportat una pel·lícula, Longa noite, on ens fan presents textos d’escriptors exiliats i d’altres que, quedant-se, van testimoniar sobre la vida sota el franquisme; al final, en un bosc de nit magníficament fotografiat per Mauro Herce, se senten veus que ens fan arribar fragments de cartes de presoners republicans.

Aquestes cartes inscrites en les imatges fantasmagòriques del final de Longa noite m’han fet pensar en Cartes dels condemnats a mort de la Resistència italiana, un documental realitzat el 1952 per Fausto Fornari. Diverses veus en off hi llegeixen les cartes, que, inclosa la d’un capellà que s’acomiada dels fidels de la seva parròquia, s’adrecen a persones estimades per perdurar en la seva memòria i els seus actes. Això mentre que les imatges, relatives a espais habitats o transitats pels condemnats, busquen fer presents els morts. Com si volguessin restituir imatges absents.

Què passa quan no només no hi ha imatges, sinó tampoc textos, que contribueixin a la memòria? He sentit una cançó del jove músic Àlex Pérez que du per títol L’última carta. Amb ella vol recordar el seu besavi, el jornaler Julià Basaganyes, militant d’ERC i de la CNT que va ser afusellat pels franquistes el juliol de 1939. Acabada la guerra civil, va amagar-se i, quan va anar a buscar la seva dona i els quatre fills per marxar cap a França, una delació va fer que el detinguessin a Castellfollit de la Roca, el seu poble i el meu. Traslladat a la presó de Girona, va ser-hi afusellat al cementiri el 28 de juliol junt amb 68 republicans més. Per por a les represàlies, la seva dona (Tureta) i els seus quatre fills (Llorenç, Peret, Carmeta i Ricard) ja havien marxat a França, on van ser separats abans de tornar un temps després. L’última carta de Julià Basaganyes no va arribar, però el seu besnet l’ha imaginat: “No deixeu que us robin la vida ni les ganes de volar//avui em prendran la vida, però no la dignitat.” Em pregunto per què no coneixia aquesta història, per què no n’havíem parlat amb la mare i la tia de l’Àlex, amigues meves des de la infantesa. I m’emociona que el besnet d’en Julià Basaganyes hagi escrit aquesta carta perquè en tinguem memòria.